Carta oberta a Carles Puigdemont

10 d'agost de 2021

Benvolgut President,

Fa gairebé sis mesos que vam celebrar eleccions a Catalunya, sis mesos que ens donen una bona perspectiva perquè les reflexions recollides en aquesta carta no siguin la reacció a una cosa concreta, sinó el balanç que ens suggereixen els fets que s’han anat produint aquest darrer mig any i que analitzats en conjunt guanyen molta significació.

Durant aquest temps no ha canviat el seguit de crítiques sistemàtiques i persistents dirigides contra vostè. L’origen més evident d’aquestes invectives, sempre carregades de mala intenció, provenen de les institucions de poder espanyol; la majoria dels seus mitjans de comunicació, les clavegueres de l’Estat i amplis grups d’intel·lectuals i de polítics. Altres vegades les manifesten gent normal –convenientment escollida per emissores de ràdio i televisió, els comentaris de les quals transmeten una gran animadversió contra vostè, contra Catalunya i contra tots els catalans.

Malgrat expressar contínuament aquest gran rebuig, que moltes vergades esdevé una autèntica catalanofòbia, no només no ens volen deixar marxar, sinó que ni tan sols ens permeten convocar un referèndum d’autodeterminació.

Evidentment, tots ho sabem, això no ho faran mai perquè l’Estat espanyol ens tracta com una colònia. L’expansió imperialista i colonial d’Espanya va començar a acabar-se en perdre les darreres colònies d’ultramar. Actualment, només li resten les “colònies” interiors i Catalunya n’és la més rica i de la qual poden continuar extraient-ne profit, sobretot econòmic.

Catalunya pateix un tracte colonial perquè el nostre Parlament rep sistemàticament impugnacions de les lleis allí aprovades, nul·la recaptació fiscal independent i de gestió econòmica autònoma, espoli sistemàtic (dèficit fiscal de més de 16.000 milions anuals) atacs constants a la plena normalització de la llengua catalana i vigilància malaltissa de la política internacional que pugui desplegar la Generalitat. Cal fer memòria i afegir-hi els cops militars que han liquidat sempre les institucions catalanes: 1714, 1923, 1939 i de la Loapa derivada del “curiós” i controvertit aixecament del 1981 i el recent cop “legalista” del 2017, amb una interpretació subjectiva de l’article 155 de la Constitució.

Tot això té una explicació força clara. El nostre adversari és el règim del 78 encarnat per tots els partits que van signar el 155, als quals ara s’ha afegit Vox. El règim del 78, però, és molt més ampli. És tota la “casta” que estructura l’entramat polític espanyol, i que defensen, polítics, jutges, cossos policials, funcionariat, etc. D’una banda, pels seus propis interessos, i alhora, afavorint, les empreses de l’Íbex 35 (representants de les elits financeres mundials). L’estat, amb el diner públic, premia a tots els subalterns que treballen en la repressió, policial, econòmica i judicial. Tots plegats sota la figura del rei que els aixopluga i els dóna legitimitat.

Ja ho veu, per als espanyols vostè és l’enemic públic número 1 i això demostra que està en el bon camí.

També hi ha un altre tipus de crítiques, igualment persistents i sistemàtiques, que provenen del interior de Catalunya i moltes vegades de fonts que es declaren independentistes. Són representants polítics, mitjans de comunicació, periodistes, tertulians... que, després que amb les darreres eleccions s’ampliés la base fins aconseguir que una majoria social votés independentista, ara resulta que veuen la independència com a quelcom llunyà pel que, segons diuen, cal anar lluitant cada dia sense perdre la paciència.

Aquesta actitud derrotista està fent tant de mal, que fins i tot molts cercles de poder madrilenys donen per acabat el Procés i és evident que tant el Gobierno com el PSOE estan desplegant les últimes setmanes una política comunicativa que té per objecte desterrar a qualsevol preu la qüestió catalana de les portades de diaris i telenotícies.

Sabem que a vostè tot això li sap greu. A nosaltres també. Per això ens identifiquem amb les seves actituds, perquè creiem que el que vostè significa és actualment la millor esperança i el far del Procés que, evidentment, no donem per acabat sinó tot el contrari. Malgrat les actituds descrites, Catalunya mai havia estat tan a la vora de la independència i la seva culminació es només qüestió de temps. I això també ho saben els més clarividents a Madrid.

Però aquesta, senyor President, no vol ser només una carta laudatòria. Els milers de catalans que vam creure que la Crida podia ser el gran instrument per fer avançar el Procés amb passos irreversibles evitant les misèries que tant sovint ensenyen els partits, mai vam entendre la seva dissolució. Tampoc vam entendre que el grup de direcció, del que vostè formava part, un cop desactivada la Crida, es cooptés a si mateix per dirigir Junts, el partit que actualment presideix. El que va passar no va ser correcte i va provocar molts sentiments de decepció.

També, i malgrat que creiem fermament que el Consell per la República (CxR) ha de ser una eina cabdal en aquest procés cap a la independència, hem d’assenyalar-li alguns punts que ens preocupen.

La primera és que considerem un error que vostè, president del CxR, sigui, alhora, el que lidera a Junts. Això és vist per molts independentistes com una servitud del CxR a un determinat partit. Però ja que hem arribat fins aquí, li demanem que busqui una formula imaginativa per tal de que la manca de partidisme que li demanem al Consell sigui una realitat.

La segona, rau en el fet que si estem d’acord que el problema principal per assolir la independència es troba en el partidisme, en els partits i en les elits polítiques i funcionarials, no podem entendre com es pensa estructurar l’Assemblea de Representants (AdR) amb 121 integrants, 40 dels quals seran càrrecs electes (militants, simpatitzants, seguidors sens dubte de partits polítics). També, a hores d’ara, es desconeixen quines funcions tindrà l’AdR i quin serà el Reglament intern de funcionament.

Serà molt difícil aconseguir que tots els independentistes formin part del CxR amb aquests dubtes i condicionaments. Per això aquesta consolidació que ara està abordant el Consell ha de tenir un programa explícitament no partidista. El Conselli ha d’estar obert de veritat a tothom i no només semblar-ho. Cal fer-ho de forma que els que no hi entrin ara, segueixin tenint les portes vertaderament obertes sense drets d’antiguitat de ningú. Si ho fa així els serà molt difícil explicar la seva no participació. 

Renovi el Consell de la República. I segueixi amb tanta força com pugui la seva tasca per aconseguir el reconeixement exterior. Contacti amb les societats civils dels diversos països perquè comprenguin la justícia de les nostres reivindicacions. Contacti amb els diversos governs. I no descarti buscar pactes amb totes les institucions polítiques i econòmiques, públiques i privades, que en algun moment poden ser decisives perquè els estats existents ens reconeguin com a estat independent.

Sabem que estan treballant a fons perquè a les pròximes eleccions locals l’independentisme que vostè representa es pugui presentar a tots els ajuntaments de Catalunya. Aquest és un repte que cal abordar amb la màxima unitat, tant abans de les votacions com en el moment de constitució dels Ajuntaments. Es diu moltes vegades que els ajuntaments son l’administració més propera als ciutadans i hi estem d’acord. Però també es l’Administració que ocupa el terreny i això és molt important.

Per acabar li volem transmetre de forma resumida què és per nosaltres el que millor pot completar el full de ruta que li exposem.



Tots sabem que l’anomenada “Mesa de diàleg” no té cap mena de recorregut. L’Estat espanyol no acceptarà mai ni una amnistia ni molt menys un referèndum d’autodeterminació acordat. És més, l’Estat espanyol no ens pot merèixer ni la més mínima confiança perquè la seva història, antiga i recent, està farcida d’incompliments de tota mena. L’Estat espanyol, ho sabem, només s’asseurà en una mesa de NEGOCIACIÓ una vegada Catalunya sigui un estat independent.

Ens ha agradat que tant vostè com polítics que pensen igual hagin, com a mínim, relativitzat aquests dos anys de marge (i de paràlisi) que l’actual govern ha concedit a la “Mesa de diàleg”. Som conscients que aquests dos anys només poden servir de cortina de fum per tal de desmobilitzar al màxim possible el moviment independentista. Contràriament, aquests dos anys ens han de servir per reorganitzar-nos i preparar-nos per a l’envit decisiu que tindrà com a inici que l’independentisme guanyi clarament les properes eleccions municipals.

Els instruments per impulsar aquests projectes de mobilització son clars: D’una part l’acció del Consell de la República i dels seus consell locals. D’altra part, l’acció del Govern de la Generalitat que no pot donar treva a les nostres reivindicacions com a poble, mentre millora amb la seva acció la vida de les catalanes i els catalans. I finalment, l’acció de la nostra societat organitzada. És evident que el paper de la ANC i d’Òmnium han de ser importants per evitar les temptacions d’anestesiar el Procés. I a això també hi contribuiran cada cop més els grups estructurats que van apareixent per tota la geografia catalana aportant idees, accions, i persones al nostre projecte col·lectiu.

President, força, encert i molta sort.

Catalunya Proposa