L’independentisme es va re estructurant.
L’independentisme ha passat per un període de desorientació, tant política com organitzativament. Primer molt tímidament i ara amb major decisió, s’està re configurant, especialment a l’entorn dels dos plantejaments estratègics sorgits per com arribar a la independència.
Han aparegut nous actors polítics, que pretenen regenerar la forma de fer política. Podem citar, Acord d’Esquerres per la República, en el que participen gent provinent de diversos grups d’esquerres i que veurem com defineix el seu paper en el camí cap a la independència però, sobretot l’aparició de Junts, el nou
partit del President Puigdemont, que es diferencia especialment del PDCat. Tots aquests moviments de forces es diferencien, no tant per l’eix ideològic de dretes esquerres sinó més aviat per la seva posició en el denominat eix nacional, en el que es configuren dos blocs diferenciats, el nominat bloc “reformista o pactista” en el que podem incloure ERC (esquerra socialdemòcrata) i el PDCat (centre dreta liberal) i el bloc rupturista en el que hi podem incloure Junts (centre esquerra) i la CUP (esquerra radical).
Però malgrat aquests intents de reorganització, tots aquest grups han d’entendre que si estem d’acord amb el plantejament fet fins ara, que veu com a imprescindible definir una estratègia compartida i definir uns nous àmbits a contemplar dins aquest FdR, és evident que la organització que s’ha de muntar per dur a terme aquestes mesures no pot ser, de cap manera, un/s partit/s polític/s tal com estan estructurats ara mateix.
Perquè no serveixen els partits per portar-nos a la República.?
Els partits, normalment, estan pensats per defensar unes posicions ideològiques concretes, de com veuen el món i com, des d’aquests postulats, es pot governar la societat i això es plasma en un programa electoral, en el que es diu què es farà i de quina manera, etc, i s’exposa en unes eleccions, en les que s’enfronten els uns contra els altres per, evidenciar la seva visió diferent i per captar les preferències dels votants i aconseguir un major suport en forma de vots i diputats. Aquests partits estan pensats, precisament, per gestionar les institucions i aplicar el seu programa, i, per tant, per abastir els càrrecs institucionals necessaris per fer funcionar aquestes institucions. I aquests càrrecs ocupen la totalitat del temps per gestionar el dia a dia i, conseqüentment, han de ser càrrecs professionals ben retribuïts. Però això comporta el perill que els qui els ocupen estiguin més preocupats en preservar el seu càrrec, que en defensar polítiques pel bé comú de tota la ciutadania, i això fins i tot pot portar a pràctiques corruptes. Però en qualsevol cas, no estan organitzats per entaular una lluita contra un estat, normalment molt poderós. Parteixen d’una realitat d’enfrontament entre ells i, per tant, de la divisió enfront d’aquest estat i això els inhabilita a dur a la pràctica actes de desobediència i/o confrontació per conduir a la independència d’un nou país, perquè amb una actuació així, en el dia a dia de les institucions, son vulnerables i exposats fàcilment a la repressió i inhabilitació.
Per dur a terme uns objectius estratègics molt diferents, a la gestió del dia a dia, es requereix una organització molt diferent a la d’un partit.
Nou tipus d’organització.
Aquest funcionament i pràctica dels partits desperta, cada cop més, la desconfiança de la ciutadania vers la seva capacitat de dur el país a la independència i aquesta s’està organitzant pel seu compte, perquè entén, que la força del moviment organitzat ha de venir de baix.
Ja existeixen molts grups als territoris, sorgits, alguns, per la falta d’iniciatives o pel burocratisme i sectarisme partidista, alguns altres, provinents de projectes malauradament no reeixits com la dissolta Crida, que precisament va sorgir com un moviment transversal, ampli, amb gent de totes les procedències, amb molts ex quadres i ex secretaris de l’ANC, creada per ser el pal de paller del moviment ampli cap a la independència, i que els seus associats, impel·lits per la direcció, han volgut dissoldre sense aconseguir l’objectiu pel que es va crear. També hi ha molts altres grups sorgits com a reacció a la ràbia que causa la repressió, totalment aberrant, de l’EE.
Tots han estat proposant un sens fi d’iniciatives, no totes, suficientment reeixides i desgraciadament disperses, amb poca capacitat operativa i eficàcia en els resultats, però amb gent decidida i disposada i tenen un valor inqüestionable si saben enfortir-se i coordinar-se.
Son nuclis que s’estructuren a l’entorn de grups de gent de confiança i a l’entorn de projectes concrets. Son grups profundament lligats al territori on actuen, que no tenen una organització jerarquitzada sinó que actuen per consens per cada proposta d’actuació.
Des de baix, aquests grups tenen la llibertat i la força que els permet dur a terme qualsevol iniciativa ciutadana sense que les organitzacions des de dalt puguin aturar-les si no estan disposades a secundar-les. Al mateix temps cadascun d'aquests grups actua com un node dins una gran xarxa. Si algun node es paralitza, per la raó que sigui, la xarxa continua actuant.
Moltes característiques d’aquests grups les hem definit en parlar sobre la Unitat.
Militar per Catalunya
Amb aquesta actitud la ciutadania agafa les regnes i demostra la seva decisió de comandar la lluita per la república.
Però la característica essencial, sota la que actuen aquests grups, aquest nou tipus d’organització, no és la de militar per un partit o un altre sinó que és la de Militar per Catalunya.
Aquesta militància respon, exactament, a l’esperit que es va viure l’1-O quan tothom defensava els col·legis electorals i ningú preguntava al qui tenia al costat de quin partit era, perquè tothom militava per Catalunya.
Aquest nou enfocament i esperit sorgit, en la pràctica, de la necessitat d’organitzar-se diferentment, és la reflexió i el pas endavant que han de fer tots els nous partits citats anteriorment, inclòs el del President Puigdemont, malgrat que tingui la vocació de partit transversal, que no ho podrà ser mai, i als que s’hi poden afegir entitats, pròpiament de la societat civil com els CDR o com l’ANC, que han d’entendre que han d’aparcar la seva estructura organitzativa actual i han de construir, amb tots els grups ciutadans de base, una nova organització, estructurada per Comissions a l’entorn dels àmbits definits en l’estratègia compartida, que desenvolupin projectes concrets, amb inscripció individual de tots els seus membres, que no tindrà res a veure amb els grups dels que provinguin, i que anirà configurant el que en podem denominar pròpiament un
Moviment ampli i transversal.
Aquest moviment ampli i transversal és aquell que pot trobar la coordinació amb l’Acord per la Confluència, de tots aquests grups.
Aquest moviment, al que alguns sectors han denominat, Moviment d’Unitat Republicana (MUR), és el que ha de liderar l’embat contra l’EE per Proclamar la República declarada el 27-O, amb tots els militants per Catalunya que vulguin fer-ho des de la unitat.
Des de la òptica de l’Acord de mínims per la Confluència de l’independentisme podem començar a treballar units, definint una Estratègia Compartida en cadascun dels àmbits proposats i continuant a partir d’ara amb una nova visió de la lluita a entaular.
El poble hi estem decidits, si els partits no s’hi avenen, tirarem endavant amb els ciutadans que vulguin militar pel país.
És el reset necessari per iniciar l’etapa final i decisiva.
Ho tornarem a fer i ho farem millor!
Catalunya Proposa
