Acord de mínims per aconseguir la Confluència independentista 

1r. punt: L’Objectiu és la independència de Catalunya

Annexes:

1. Quines son les forces que plantegen l'enfrontament?
   
2. Totes aquestes forces tenen el mateix objectiu?
   
3. L'Estat espanyol un estat feixista
   
4. L'Estat espanyol un estat corrupte
   
5. L'Estat espanyol un estat retrògrad
   
6. L'Estat espanyol un estat repressiu



La següent cosa a aclarir és quines son les forces que plantegen l’enfrontament. Quines forces estan interessades en defensar unes posicions i les altres.

D’una banda trobem, a Catalunya, un ventall molt ampli i transversal de sectors socials. Des de sectors de l’esquerra més radical partidaris de la ruptura, classes proletàries oprimides, sectors socials en una situació de pobresa extrema, classe mitja proletaritzada, però amb l’esperança de tornar a tenir un estatus social més acomodat, passant per sectors liberals arrenglerats amb partits de centre, sectors “d’ordre”, tradicionalment més ubicats amb partits de dretes, però que la seva lluita és per les llibertats, la democràcia i la capacitat de decidir el nostre futur en llibertat, fins a sectors de l’actual burgesia catalana, no oligopolística, eminentment emprenedora i europeista i que no depèn del mercat comercial interior espanyol, sinó que majoritàriament exporta a tot el món, i que les mesures repressores espanyoles, en tots els ordres, no solament polítiques, sinó empresarials i econòmiques no la beneficien en res, i que està interessada en que les decisions de tot tipus es puguin prendre aquí, perquè, en definitiva, Madrid tampoc la representa.

Per sortir-nos de la catalogació de les forces en el que fins ara s’ha definit com eix social i polític de dretes o esquerres, podem dir que aquest ampli ventall de forces tenen una visió de la societat i la política defensora de la innovació, defensora de l’avenç social, defensora del benestar col·lectiu, der la solidaritat, la col·laboració i la cooperació ciutadanes, interessada en l’harmonia amb el planeta i amb la sostenibilitat mediambiental i en definitiva defensora del bé comú de la ciutadania i alhora organitzada amb els principis de la democràcia i de la defensa dels drets civils bàsics.

Totes aquestes forces polítiques que lluiten, mobilitzades per les diferents crisis que hem viscut, tenen molt clar qui és el seu contrincant al que, fins i tot, a conseqüència de com actua, el podem definir d’enemic. Per a tots és el mateix: el Règim Espanyol del 78, que encarna la continuació del règim feixista del franquisme, de la seva estructura burocràtica i funcionarial, de les classes econòmiques i financeres que el sustenten i a les que deuen pleitesia, encarnades en les elits de l’Íbex 35, i la corrupte Monarquia borbònica, hereva de la nissaga dels borbons absolutistes i del franquisme recent, que no té inconvenient en dirigir les forces repressives contra el poble de Catalunya (i pitjor encara, contra el propi poble espanyol!!! doncs, per a ells, el català és poble espanyol) amb el seu missatge del “a por ellos”.

Son les forces retrògrades, immobilistes, que tenen una actitud paràsita en tots els camps on actuen, ja sigui en l’interior del país o en l’esfera internacional, especialment europea, i que en l’interior actuen com un estat colonitzador de les nacions de la península, especialment de Catalunya i els Països Catalans, però també d’altres nacionalitats i regions, com el País Basc o Galicia o Andalusia, etc.

I la seva actuació com que és d’explotació d’altres està ineludiblement emmarcada amb actituds dictatorials, i sustentada per la repressió a tots els nivells, polític, judicial, policial, econòmic, periodístic, etc, al que l’importa molt poc el respecte dels drets socials bàsics i actua com un estat xenòfob, etc, etc...

Aquest bàndol i les forces que representen l’EE, les definirem més concretament, quan parlem de l’actitud de l’estat espanyol en aquesta confrontació i s’entendrà molt més al nivell a que està plantejada la lluita.

Però cal ara ja deixar clar que dins l’EE no tots els seus sectors socials responen al mateix patró. Hi ha sectors socials que responen als mateixos criteris de la societat catalana, defensors de la innovació, l’avenç, el progressisme i els drets democràtics i socials bàsics, i son els sectors als que hem de tenir en compte, per despertar-los de la seva letargia, del seu ensopiment i fer-los veure que la casta del règim del 78 ara reprimeix Catalunya, com abans va fer amb Euskadi, el proper pas que farà serà contra qualsevol altre col·lectiu i contra la vulneració dels drets de qualsevol ciutadà. I això és important per saber on podem trobar aliats, com es va demostrar amb les manifestacions a Madrid contra la sentència del procés o recentment contra l’empresonament de Pablo Hasèl, reprimides durament.

I un cop explicitades les forces que estan en un costat i l’altre podem tornar a analitzar els diferents objectius que algunes d’aquests forces mantenen en aquesta confrontació contra l’EE i que, sense posar-se d’acord, les divideixen i fan molt més dèbils enfront de l’EE.

Catalunya Proposa

ANNEX 2. Totes aquestes forces tenen el mateix objectiu?



Ja hem explicat en anteriors documents que totes les forces que lluiten a Catalunya, contra algun tipus de repressió, estan objectivament interessades en aconseguir la independència d’aquest estat que ens oprimeix. I totes tenen clar que els seu enemic és el Règim Espanyol del 78. Però no totes tenen com a primer objectiu la independència perquè hi poden haver dos altres primers objectius per algunes d’aquestes forces.

Un altre objectiu seria que prèviament a la independència del país s’hagi d’aconseguir una revolució social de classe, en la que les classes proletàries i oprimides aconsegueixin el poder de l’estat i derroquen a les elits econòmiques i financeres i tots els seus adlàters, polítics, funcionarials, judicials, policials, etc.

Aquest objectiu parteix d’un anàlisi fonamentat en la realitat d’unes relacions de treball de finals del segle XIX i començaments del segle XX, que considera, que la societat està dividida en diferents classes socials. Però, de les que lluiten a Catalunya, no totes tenen els interessos de la classe obrera i per tant, no totes estan cridades a conquerir el poder de l’estat per canviar totes les bases de producció econòmica i relacions laborals, socials i polítiques, etc. Aquest anàlisi parteix de la idea que les classes desafavorides estan representades per partits d’esquerres i les elits econòmiques i financeres per partits de dretes. I per tant segons quins partits no poden ser companys de viatges d’uns altres.

Però ens hem de preguntar una altre cosa, per aconseguir aquest darrer objectiu, això ho volem fer a Catalunya sola o a tot l’estat espanyol, perquè la lluita de classes no té fronteres?

Si acceptem que s’ha de fer a tot el territori espanyol, sembla molt clar que, en aquest moment, el nivell de conscienciació i organització ciutadana és molt diferent en altres territoris i altres nacions de l’Estat Espanyol, que no a Catalunya. Per tant hauríem d’esperar al desenvolupament de la consciència i organització ciutadana i això comportaria que aquí es perdria el moment per desil·lusió, decaïment, etc, o simplement perquè l’EE ha tingut temps per aixafar repressivament el moviment.

Per altra banda si el moviment social només ens el plantegem fer a Catalunya i volem que sigui previ al moviment d’independència de la nació, és adir el tant dit, “volem saber quin estat crearem perquè segons quin no ens interessa i no hi participarem”, passarà que tota la força de l’EE espanyol caurà sobre aquest moviment i podrà ser molt més focalitzada i eficient que si la lluita és en tot el territori espanyol, en el que hi participarien moltes altres forces que debilitarien la repressió espanyola.

És imprescindible mantenir aquesta ètica, però perdent forces i abocant-nos al fracàs?

Per aconseguir aquest objectiu de classe, podem comptar amb totes les forces que hem definit?

Està molt clar que, en un moment determinat, perquè aquesta lluita triomfi, s’ha de produir una ruptura i, en aquest moment , si una part de la classe mitja proletaritzada, igual que l’actual burgesia catalana, no oligopolista, no hi participen, la revolta està abocada al fracàs.

Això seria semblant al que es va plantejar a la guerra civil del 36 quan organitzacions de la classe obrera van voler prioritzar la lluita de classes per arribar a la conquesta del poder abans que la lluita per defensar la república enfront dels militars feixistes aixecats contra la República i fent, que, al camp republicà, no tothom se sumés a la defensa de la república i, quan es va voler, ja no es va poder aturar l’alçament militar.

Aquest dilema entre “Espanya roja antes que rota” sembla ser que el va situar molt millor Castelao, un dels líders del nacionalisme gallec, quan va invertir els termes i va dir “Espanya, solo rota, podrà ser un dia roja”.

Aquest supòsit per aconseguir l’objectiu de la victòria de les classes proletàries, de la lluita social veiem que, en qualsevol cas és precipitat i no es donen totes les condicions perquè triomfi i si fem cas a Castelao, abans que aconseguir una Espanya roja, només s’aconseguirà si abans es trenca, cosa que només s’aconseguirà si el primer que ens plantegem és l’objectiu del moviment independentista.

L’altra objectiu que es pot plantejar és que el moviment independentista es plantegi l’alliberament de tots els Països Catalans.

Sembla clar que en el cas dels PPCC, aquest encara no és el moment de cap altre dels països de la nació catalana. Catalunya és l’únic territori en el que la consciència de la situació política i d’opressió que vivim està més clara i hi ha un moviment popular prou ample i organitzat i que expressa, des de fa temps, la seva determinació en totes les conteses electorals que s’han realitzat. Ara i aquí és el moment i no, encara, en altres territoris de la nostra nació. Amb tots els debats que això pot comportar i amb les opinions de tot el que s’hauria de fer al respecte. Però sembla clar que ara és el moment del Principat de Catalunya.

Amb tot lo exposat sembla, però, que tant el moviment independentista com els moviments socials, no solament no son contradictoris, sinó que son clarament complementaris, encara que no tinguin el mateix objectiu i necessitin estratègies un xic diferents, poden col·laborar en la defensa dels drets fonamentals bàsics, de la llibertat i de la democràcia, conjuntament com a única manera d’aconseguir superar la situació sempre i quan es tingui clar que , en l’actualitat, a Catalunya, és prioritària la lluita per la independència, perquè és la única forma d’aconseguir aquest alliberament.

A partir de les eleccions del 21D fins ara hem vist a Catalunya que no cal presentar-se amb programes socials i/o polítics de dretes o d’esquerres perquè, en guanyar, des de la Generalitat autonòmica, no es podran aplicar polítiques ni de dretes ni d’esquerres, perquè la lluita és pel poder. És una lluita per la sobirania i el que vol l’EE és decidir ell a casa nostra, a la nostra nació.

Avui en dia les forces polítiques han de redefinir el seus enfocaments de quina lluita és alliberadora i progressiva, i amb quines forces s’entaula i, superant la lluita de classes i els plantejaments de dretes i esquerres, definir que en l’actualitat, les lluites d’alliberament son com sempre contra els poders establerts. I és l’EE qui ha plantejat la lluita clarament a aquest nivell i sols si s’accepta aquesta realitat sabrem contra qui lluitem, quins poden ser els nostres companys de viatge i quin és l’únic objectiu factible ara mateix.

A partir d’aquí, tenint clar l’objectiu, per part de tots els actors polítics compromesos, es pot definir, units, quina Estratègia Compartida s’ha de seguir a Catalunya per aconseguir la independència.

Catalunya Proposa

ANNEX 3. L'Estat espanyol un estat feixista

No cal insistir en demostrar que Catalunya és una nació des del segle IX amb la instauració dels comtats catalans a partir de Guifré el Pelós i la independència dels francs a partir de Borrell II.

La relació amb les nacions veïnes sempre ha estat de igual a igual. Així va ser amb el regne d’Aragó amb qui es va establir la confederació catalano aragonesa i, posteriorment, va ser també així amb Les Illes, País Valencià, Sicília, Sardenya i Nàpols.

En canvi amb el regne de Castella sempre hi ha hagut problemes. Hi van ser des dels Reis Catòlics i la seva traïció cap el català Colom descobridor d’Amèrica i van continuar al llarg dels segles fins l’atac i conquesta de Catalunya, per les armes, per part dels reis borbons castellans el 1714.

Amb el pas dels anys, i en diverses ocasions, el catalanisme polític accepta iniciar canvis en el tipus de relació amb Castella. I així va arribar el pacte tàcit del 1978 i la definició de l’estat de les autonomies i la redacció d’una Constitució espanyola, malgrat aquesta va ser redactada sota les amenaces de l’exèrcit.

Dins d’aquesta nova relació entre les nacions i regions de l’anomenat Regne d’Espanya es redacta l’Estatut Català del 1979. Amb el pas dels anys es va veient una tendència cada cop més accentuada de recentralització de les competències que regeix la Generalitat Catalana.

En aquesta tessitura, Catalunya, planteja un nou Estatut. S’aprova per part del Parlament català la redacció d’un nou text estatutari. Aquest es porta al Congrés de Madrid i es retallat abastament pels partits espanyols, que arriben a enfotre-se’n amb la famosa frase del socialista Guerra, “nos hemos cepillado el Estatut”. Tot i això aquest redactat és aprovat pel Congrés espanyol i també pel Parlament Català tot i les reticències d’alguns partits polítics catalans.

Aquest redactat, escapçat, és portat a la seva aprovació per un referèndum del poble de Catalunya i aquest, amb una escassa participació, l’aprova.

I aquí comença la enèsima traïció de les elits espanyoles cap el poble de Catalunya.

El partit del PP amb l’actual cap de govern M. Rajoy, inicia una recollida de signatures per impugnar-lo davant el Tribunal Constitucional, que nomenat per la majoria absoluta del govern del PP, acaba beneint el que, en realitat, és un cop d’estat governamental contra una part del propi territori espanyol, és a dir Catalunya.

El Tribunal Constitucional no té cap competència per carregar-se un Estatut aprovat pels dos parlament i referendat pel poble. És una flagrant vulneració de la pròpia Constitució Espanyola que aquest Tribunal pretén interpretar i fer complir. És una vulneració flagrant del que ells tan falsament pregonen, l’Estat de Dret.

I el poble comença les seves mobilitzacions massives en contra d’aquesta ingerència de les elit castellanes contra Catalunya. Es fa la manifestació del 10/7/2010, convocada per Òmnium Cultural, en la que hi participen 1.000.000 de persones.

Sistemàticament es repeteixen les manifestacions milionàries tots els onzes de setembre fins el 2017, sense que l’EE tingui en compte, de cap manera, el que reclama una importantíssima part de la ciutadania catalana.

Després que l’EE hagi rebutjat tota negociació durant aquesta anys i rebutjat fins a 18 vegades la realització d’un referèndum acordat sobre la independència de Catalunya, la Generalitat el convoca l’1 d’Octubre del 2017.

I aquesta decisió provoca que l’EE es tregui la careta d’Estat democràtic i es presenta amb la seva més clara posició com a estat feixista que no ha trencat amb la seva estructura franquista.

En front a la ciutadania que vol exercir el seu dret a votar el seu futur, l’EE porta a la pràctica una brutal operació policial de caire i estil militar contra els ciutadans catalans i vulnera en repetides ocasions les seves llibertats civils i polítiques i els principis dels Drets Humans contravinent acords internacionals signats i ratificats per l’EE. Finalment aplica l’article 155 de la Constitució per donar una pàtina de legalitat a la seva actuació anticonstitucional. Dissol el Parlament català, cosa que no ho permet el 155, i convoca eleccions, cosa que tampoc permet el 155 doncs la única persona autoritzada a fer-ho és el President de la Generalitat. Un segon cop d’Estat del govern espanyol contra Catalunya.

El caràcter feixista de l’EE es posa en evidència en múltiples actuacions, com per exemple:

Mai l’EE i els seus governs han condemnat el franquisme i la dictadura militar feixista implantada el 1939 per la força de les armes.

No solament no s’ha condemnat oficialment el franquisme sinó que se l’ha exaltat amb actes de reconeixement a la División Azul, i a personalitats polítiques i militars addictes al règim franquista.

Es manté El Valle de los Caidos que és un monument faraònic on hi ha la tomba del dictador Franco, i això passa al costat de la prohibició del pla de fosses de la Generalitat i de les obres per la recuperació de la memòria dels soldats ajusticiats durant la guerra civil espanyola.

Estem vivint en un autèntica dictadura amb desenes de persones encausades per fer acudits sobre la policia espanyola com en els casos d’El Jueves o l’actor Eduard Biosca, o per parlar de l’1-O a classe com en el cas del vuit professors de la Seu d’Urgell, o en el cas d’aprovar una moció contra la presència dels cossos policials espanyols, com en el cas de la causa general oberta a Reus, o les amenaces de perseguir autors de piulets contra qualsevol expressió d’alguna opinió contraria a alguna actuació de qualsevol representant de l’estat espanyol.

O l’acusació d’enaltiment de “terrorisme” (???) a 4 ciutadans de Poble Lliure per homenatjar a Julià Babia, amb motiu de la seva desgraciada mort en un accident de carretera el 1987.

O les acusacions d’incitació a l’odi en qualsevol piulada per les xarxes.

O l’acusació d’adoctrinament contra Espanya de la quitxalla pels mestres a les escoles.

O el tancament de pàgines web, etc...

I tota aquesta actuació feixista culmina amb els encausaments dels dirigents de l’ANC i OC, els Jordi’s , de la mesa del Parlament amb la Presidenta Carme Forcadell al capdavant, el Govern legítim de la Generalitat, en pes, i finalment amb l’empresonament dels Jordi’s, de mig Govern i el forçat exili del President i de l’altre meitat a Bèlgica.

A Espanya es forcen tant, tant, tant les lleis per l’interès de l’Estat Espanyol que liquiden l’estat de Dret.

Parlar de l’estat de dret no justifica ni l’aplicació de segons quines lleis ni la vulneració de drets humans bàsics, perquè la Dictadura Franquista també era un estat de dret, amb les seves lleis franquistes i feixistes i, en altres països, la llei protegia la discriminació racial, o abans l’esclavatge, o la prohibició de vot a les dones, o, o, o... i es va tenir que lluitar contra aquestes discriminacions per abolir-les, per tant en una democràcia el principi bàsic de relació entre comunitats és el lliure exercici de les llibertats civils bàsiques, la lliure expressió de les idees i la victòria d’unes posicions o altres en les confrontacions electorals. El resultat de les mateixes és sagrat.

Però l’actuació de l’EE es pot qualificar d’immunda com s’ha vist en el cas de les clavegueres de l’Estat, denunciades en la operació Catalunya, i pot arribar a ser del tot injustificable en l’afer dels atemptats del 17 d’agost a BCN, en els que , després de la resolució, molt eficaç, pels mossos d’esquadra, el cos de policia catalana, s’acusa a aquests de tenir informació sobre les activitats de l’imam, cervell dels atemptats i de no haver-la utilitzat, quan resulta que, publicat pel diari El País, es destapa que l’imam Es Satty en realitat era confident del CNI espanyol i hi col·laborava des del 2014.

Què en podem esperar d’un estat que te la visió que el Parlament i el Govern elegits mitjançant eleccions per la ciutadania, i la mateixa societat civil, constitueixen una organització criminal que es presenta per justificar la rebel·lió contra un estat, segons que expressa la Jutge Lamela en el seu escrit al Tribunal Suprem.

Així ho expressa l'advocat Gonzalo Boye, que s'ha preguntat en un tuit quina mena de democràcia defensa la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela, que investiga els membres del Govern. "S'imaginen un país democràtic on un jutge presenta com a organització criminal el Govern, el Parlament i la societat civil? Doncs està passant", ha indicat.

Aquesta expressió consta a l’informe que la jutge de l’Audiència Nacional va enviar al magistrat del Suprem Pablo Llarena, en què facilita que tota la causa passi finalment a aquest tribunal. Lamela defensava que s’han d’acumular totes les causes per rebel·lió i sedició “perquè s’estan investigant els membres d’una organització complexa i heterogènia, en què cadascun compleix una funció per aconseguir la secessió de Catalunya i la seva proclamació com a República independent, contravenint l’ordre constitucional”.

Amb tot això només cal que responguem a una pregunta evident

Algú vol romandre dins les estructures d’un estat feixista com aquest?

La resposta és clara : NOSALTRES NO

Per això cal que, com a país, sortim de l’Estat Espanyol.

Catalunya Proposa

26/11/17

ANNEX 4. L'Estat espanyol un estat corrupte?



Tota l’actuació feixista de l’EE amaga un altre fet de vital importància, com és la corrupció generalitzada, especialment, del partit del govern espanyol.

La OLAF (Oficina Europea de Lluita contra el Frau) investiga l’apropiació indeguda de fons europeus, per part de l’Institut Imade, relacionada amb Over Marketing empres sospitosa d’haver alimentat la Caixa negre, Caixa B del PP, mitjançant contractes públics de la Comunitat de Madrid que ja son objecte d’investigació en el cas Púnica.

En les investigacions s’han descobert proves que s’havien emmascarat pagaments per pagar la campanya electoral del PP.

Però també s’han fet malversació de fons en el cas Aquamed, en el que hi està involucrat l’ex ministre d’Agricultura espanyol i actual comissari europeu, Miguel Arias Canyete, o el de la Rambla Gallinera a València o el de la dessaladora a Torrevieja (Alacant) o tants d’altres en curs o ja sentenciats.

I per suposat el cas de corrupció més important, el cas Gurtel, de Luis Barcenas, o el que s’obre ara mateix al PP per destruir proves en un disc dur del cas i que significa que és el primer partit a nivell europeu investigat per corrupció generalitzada.

El cas Gurtel està llest per sentència. Fa anys que s’arrossega i, com que encobreix un dels casos més complexes de corrupció institucionalitzada, no se sap fins on arribaran els tribunals espanyols per destapar-ho i fer-ne pagar, veritablement, als culpables.

Mireu si els casos de corrupció i, en concret el Gurtel, son transcendents que, vet aquí quina casualitat, han resultat mortes una colla de persones d’una manera o altre vinculades al cas, o a algun altre, també, de molt sonat i son:

Miguel Blesa, imputat pel cas de les targetes de Cajamadrid.  Suicidi.

Rita Barberà, havia declarat davant del Tribunal Suprem com a investigada per un presumpte delicte de blanqueig de capital en el marc del cas Taula, vinculat amb tota la trama de corrupció del PP al País Valencià. Morta d’un Infart.

Leopoldo Gòmez, dit el cobrador de Sepulveda, ex marit de la ex ministre Anna Mato, imputat en el cas per la seva relació a Pozuelo de Alarcon. Mort en Accident transit.

Francisco José Yáñez Román, exassessor de l'àrea econòmica del PP i mort una setmana abans de declarar davant l'Audiència Nacional. Mort Natural.

Isidro Cuberos, També relacionat amb el cas, excap de premsa de Javier Arenas. Estava apartat de la vida pública però havia estat imputat pel seu presumpte paper com a intermediari en negocis de Francisco Correa. Mort d'un accident de moto als 58 anys. Accident de transit.

Maria del Mar Rodriguez Alonso, 58 anys. Era la dona d'un dels portaveus adjunts del PP al Senat. També estava sent investigada pel cas Gürtel acusada de suborn, blanqueig de capitals, falsedat documental, malversació de fons públics i tràfic d'influències. Va ser trobada morta en un hotel de Bilbao. Suicidi.

José Martínez Núñez, empresari de la constructora Teconsa, vinculada a tota la trama Gurtel. Mort de mort natural.

Antonio Pedreira, Jutge de la trama. Una altra mort sobtada va ser la d'Antonio Pedreira, jutge durant quasi tres anys del cas Gürtel, que va patir un accident cerebral. Pedreira va ratificar la presó preventiva per al principal implicat, Francisco Correa, i l'any 2009 es va inhibir a favor del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià pels regals a alts càrrecs del govern de Francisco Camps. Mort d’un Accident Cerebral.

Juan Perez Mora. Fals jutge que pretenia “assessorar” a Correa i que no se sap si, en realitat era un talp dels serveis secrets. Mort per Suicidi.

Tomás Villanueva. Ex Vicepresident de la Junta de Castella i Lleó, mort sobtadament als 64 anys, abans de declarar per dos casos de corrupció, la trama eòlica i el cas Perla Negra. Havia sigut assessor jurídic d’Aznar. Mort sobtada.

Francisco Sánchez Arranz, exregidor de Boadilla del Monte va morir uns mesos abans que li enviessin la citació per declarar en un altre cas de corrupció del PP. Mort natural.

Álvaro Lapuerta. Per últim, un coma. Álvaro Lapuerta, extresorer del PP abans de Luís Bárcenas, va patir un coma fa cinc anys arran d'una caiguda al seu domicili. Va estar tres dies en coma i ara se'l considera incapacitat per declarar per "demència sobrevinguda"; Coma per caiguda.

Javier Martinez Làzaro de 63 anys va ser magistrat instructor de la recusació del jutge José Ricardo de Prada jutge del cas Gurtel. Mort de cancer.

Molta documentació dels jutjats de València cremada. A l’edifici del jutjat de València on es guardaven proves dels casos Gürtel, Taula i Nóos es va produir un incendi en el que no es varen disparar les alarmes, sinó que van ser els veïns que van denunciar el foc. Després de l’incendi es van passejar pel lloc moltíssima gent, des de bombers, policia judicial, serveis de prevenció, delegats de seguretat, premsa, etc... Sospitós, no?

Aquesta és la realitat dels casos de corrupció en els que està immers el Partit Popular. Partit Popular que està imputat ell mateix com a persona jurídica i és el primer partit de govern d’un país europeu implicat en un cas de corrupció.

I aquesta és una diferència de com hem fet les coses els catalans des de temps immemorials. Us ho expliquem:

Ja en temps de Pere II, veiem com disposem d’un sistema de govern dels més avançats d’Europa a la seva època. En aquest cas es posen les bases a un sistema anticorrupció que s’anomena la Purga de Taula, que val la pena fer-hi referència.

El 1283 a les Corts de Barcelona Pere II el Gran va ordenar una inquisició (investigació) sobre la forma de nomenament dels alts càrrecs de l’administració. Aquests criteris de nomenament es concreten i s’institucionalitzen entre el 1289 i el 1313 ja amb Jaume II que crea un despatx per fer la Purga de Taula que és el sistema de retre comptes que han de fer tots els que han ostentat algun alt càrrec a l’administració, al deixar el càrrec.

La provisió per ocupar un alt càrrec es feia sempre basada en la meritocràcia. Es proposaven persones capacitades i amb experiència demostrada per ocupar el càrrec i s’escollien pel sistema d’insaculació, és a dir, el nom de cadascuna de les persones proposades s’escrivia en un paper i embolicava amb cera i es posava dins un sac. Un nen, com a ma innocent, barrejava les boles de cera i n’agafava una, el nom que contenia era l’elegit, així no hi podien haver favoritismes de cap mena en escollir les persones.

Els càrrecs elegits ocupaven el càrrec un, dos o màxim tres anys i no podien repetir en l’elecció. Dipositaven una fiança per ocupar el càrrec i amb la Purga de Taula el càrrec electe declarava tots el seus bens i patrimoni en el moment d’ocupar el càrrec i en deixar el càrrec tornava a passar per la Purga de Taula i tornava a fer declaració i havien de retre comptes per comprovar que no hi havia hagut un enriquiment il·lícit fruit de la ostentació del càrrec.

Si es descobrien enriquiments o irregularitats s’havien de fer restitucions, tornant els diners demostradament usurpats, i hi havien inhabilitacions per exercir cap mena ds càrrec públic, fins i tot a perpetuïtat. Això es feia per salvaguardar les institucions.

Tot aquest organitzat sistema de control sobre corrupció als alts càrrecs de l’administració se’n va en orris amb l’entrada dels borbons a partir del 1716 i el Decret de Nova Planta. S’aboleix aquest procediment i els càrrecs passen a ser comprats de per vida, amb la intrínseca necessitat de rescabalar-se monetàriament, de la inversió feta.

Tan descarada era la corrupció que fins i tot els botiflers pro borbònics varen tornar a demanar la reinstauració de la Purga de Taula.

Us sona d’on ve la corrupció?

Heus aquí una altra diferència entre Catalunya i Castella

Algú vol romandre dins les estructures d’un estat feixista i corrupte com aquest?

La resposta és clara, NOSALTRES NO

Per això cal que, com a país, sortim de l’Estat Espanyol.

Catalunya Proposa

27/11/17

ANNEX 5. L'Estat espanyol un estat retrògrad



Hi ha uns sectors polítics, tant catalans com espanyols, que creuen que el desig d’independència de Catalunya és una reivindicació de les classes benestants i de dretes i que això no va amb els sectors de població que, ens diuen, que representen, i que a ells només els interessen els canvis socials, son aquells que, com els comuns, volen mantenir una certa equidistància entre el caràcter repressiu de l’EE i les declaracions unilaterals d’independència. No cal dir que la màxima representació d’aquest sector ve encapçalada per la demagògica afirmació de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, dient precisament això, que ella no pactarà amb ningú que defensi el 155 ni la DUI. Molta gent ens preguntem, doncs amb qui pensa pactar? perquè fora dels partits que defensen una cosa o l’altra no en queda cap més. O es que, evidentment, espera que el PSC ara tapi les vergonyes de defensar l’aplicació del 155 i faci algun gest de semicrítica (com dir que és una llàstima que hi hagi mig govern a la presó i mig govern a l’exili), per intentar tornar a pactar amb ells i continuar mantenint les poltrones que ocupen per uns anys més.

Abans d’explicar com aquest EE és un país antisocial i retrògrad i ho demostra amb les lleis catalanes que sistemàticament ha impugnat, per part del govern o del PP, davant el Tribunal Constitucional, volem reproduir les declaracions que ha fet Albano-Dante Fachín en una entrevista que li han fet a Vilaweb i que aclareix molt la posició de Catalunya en Comú. Entre altres coses diu això:

“I cal preguntar-se, ara que Xavi Domènech diu que cal posar al centre de l’acció política el debat social, com es farà? Imagineu-vos que ens oblidem de la independència i posem al centre l’agenda social. És possible una agenda social de veritat en l’Espanya del 155? No. No és possible. Només cal mirar el cas de Carmena a Madrid. No es pot fer res. I no li ho permeten. Ja l’han intervinguda. Si va més enllà, ja veurem si l’acaben detenint.

—Voleu dir que l’agenda social no és possible en l’estat actual de les coses?

És que per molt que Xavi Domènech digui que cal posar l’agenda social com a prioritat, vindrà Montoro i dirà què es pot fer i què no es pot fer. Això ja li passava a Junqueras amb els objectius de dèficit. Aleshores caldria dir que no s’accepta la imposició contra l’agenda social. I a continuació vindrà Montoro i et fotrà a Estremera a la cel·la del costat de Puigdemont. Si de debò creus que cal fer passar davant l’agenda social i estàs disposat a fer-ho, et trobaràs això mateix. Que no hem vist les lleis que anaven caient en mans del Tribunal Constitucional? Si presentem noves lleis i les tornen a tombar, què farem? Si tallem carreteres, ocupem les oficines d’Endesa i les centrals de generació elèctrica, què dirà Catalunya en Comú? Que la unilateralitat no és el camí? I aleshores, què? La gent és adulta i sap què fa. I si una societat arriba a un punt d’evolució que fa que no accepti les imposicions, aquesta és la base amb què haurien de treballar les forces transformadores conseqüents.”

I, més endavant diu:

“En tota lluita real contra un poder establert, o assumeixes la unilateralitat o no canvia res. Per això, sense ser independentista, a les pròximes eleccions votaré algun partit independentista.”

Us fem una llista de les Lleis socials (deixant apart les més estrictament polítiques) que han estat parcial o totalment impugnades i suspeses o ja retallades:

1. 4596/1999; president del govern espanyol; paràgraf primer de l’article 19.2 de la Llei 8/1988, de l’esport, en la redacció donada per la Llei 9/1999.
2. 1772/2001; president del govern espanyol; Llei 16/2000, de l’Impost sobre grans establiments comercials.
3. 2521-2002; president del govern espanyol; article 20.1, lletres a) i f), de la Llei 10/2001 d’arxius i documents de Catalunya.
4. 5762-2002; president del govern espanyol; article 12.4, incís segon i 38.2 de la Llei 16/2002, de protecció contra la contaminació acústica.
5. 5851-2003; president del govern espanyol; articles 1.4.b, 23.1, 25 i la disposició final segona de la Llei 10/2003, de mutualitats de previsió social.
6. 3766-2006; més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari Popular del Congrés; diversos preceptes de la Llei 22/2005, de la comunicació audiovisual de Catalunya.
7. 8112-2006; president del govern espanyol; diversos articles de la Llei 22/2005, de la comunicació audiovisual de Catalunya.
8. 8434-2006; més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari Popular del Congrés; diversos preceptes de la Llei 7/2006, de l’exercici de professions titulades i dels col·legis professionals.
9. 8741-2009; més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari Popular del Congrés; diversos preceptes de la Llei 12/2009, d’educació.
10. 1017-2010; president del govern espanyol; diversos preceptes de la Llei 5/2009, dels recursos contra la qualificació negativa dels títols o les clàusules concretes en matèria de dret català que s’hagin d’inscriure en un registre de la propietat, mercantil o de béns mobles de Catalunya.
11. 2502-2010; Defensor del Pueblo; diversos preceptes de la Llei 24/2009, del Síndic de Greuges.
12. 6352-2010; Defensor del Pueblo; article 9, apartats 2, 4 i 5 de la Llei 10/2010, d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya.
13. 7418-2010; Defensor del Pueblo; article 128.1 de la Llei 22/2010, del Codi de Consum de Catalunya.
14. 7454-2010; més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari Popular del Congrés; diversos preceptes de la Llei 20/2010, de cinema de Catalunya.
15. 7611-2010; més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari Popular del Congrés; diversos preceptes de la Llei 22/2010, del Codi de Consum de Catalunya.
16. 7722-2010; més de cinquanta senadors del Grup Parlamentari Popular del Senat; article 1 de la Llei 28/2010, de modificació de l’article 6 del Text refós de la Llei de protecció dels animals, aprovat per Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d’abril.
17. 4460-2011; president del govern espanyol; articles 2.3, 5.4, 5.7 i 6.5 de la Llei 35/2010, de l’occità, aranès a l’Aran.
18. La Llei sobre impostos als bancs.
19. La Llei per afrontar la pobresa energètica (diversos articles)
20. La Llei sobre igualtat home dona
21. La Llei d’impostos als pisos buits
22. La Llei contra l’ús del Fracking
23. Impost de bens de luxe
24. Suspesa la reforma del Codi Civil de Catalunya                             
25. Anul·lació de l’impost català sobre prestació accés a internet 
26. Suspesa la Llei sobre els actius no productius                                 
27. Suspesa la Llei de voluntats digitals                                                   
28. Suspesa la liberalització de les rebaixes en la Llei del Comerç 
29. Suspesa la Llei del Canvi Climàtic                                                       
30. Llei de l’Agència de protecció social

També cal fer constar aquelles Lleis espanyoles impugnades pel Parlament Català perquè defensen visions molt diferents a la catalana o bé perquè envaeixen competències fixades a l’Estatut Català com son:

1. Regulació de les centrals nuclears
2. Llei de Protecció ciutadana
3. Llei Ferroviària

Després d’aquesta llarga llista d’impugnacions que suspenen innombrables mesures de tipus social que es legislen a Catalunya, només cal que ens tornem a preguntar

Algú vol romandre dins les estructures d’un estat retrògrad com aquest?

La resposta és clara, NOSALTRES NO

Per això cal que, com a país, sortim de l’Estat Espanyol.

Catalunya Proposa

29/11/17

ANNEX 6. L'Estat espanyol un estat repressiu

Tots podem veure les mesures que s’han anat aplicant des que el govern va convocar el referèndum de l’1-O. Les actuacions abans de l’1-O varen ser molt preocupants, especialment les del 20/9 que es va produir un autèntic cop d’Estat (un altre i en van...),  contra el govern català i el poble de Catalunya. Sense cap justificació es varen assaltar les conselleries d’Economia, Afers Socials, Governació i Exteriors i es varen detenir 13 alts càrrecs de la Generalitat.

Tot i això, és molt més preocupant les actuacions que s’efectuen, dia si i dia també, des de l’aplicació, absolutament il·legal, del 155. Com que la justícia i els tribunals espanyols estan absolutament venuts a l’executiu, aquest ordena a tort i dret mesures absolutament discriminatòries que, als que ja vàrem viure la repressió franquista, ens la recorda fil per randa.

És l’intent de destrossar qualsevol estructura tant de les institucions com de la societat civil al mateix temps que intenta inculcar la por a la ciutadania per qualsevol denúncia ciutadana a la que tothom està exposat. I aquesta situació està arribant a mesures autènticament kafkianes com les de la prohibició del color groc a quasi bé tot arreu.

Aquí teniu, extreta de diferents fonts, una colla d’intervencions de l’EE contra els polítics, les institucions, la ciutadania i, en definitiva el propi país.

795 encausats, 24 detencions i 10 presos polítics: diari d’una repressió que no s’atura.

Dijous, 7 de setembre – Un miler de càrrecs públics amenaçats.

Divendres, 8 de setembre – Escorcolls per a cercar les butlletes.

Dissabte, 9 de setembre – La Guàrdia Civil entra a la redacció del Vallenc.

Dimarts, 12 de setembre – Acte prohibit. El jutge Yusty Bastarreche va prohibir l’acte en favor del referèndum sobre la independència de Catalunya que s’havia convocat a Madrid per part del col·lectiu Madrilenys pel Dret de Decidir. 

Dimecres, 13 de setembre – La primera web clausurada. 

Dimecres, 13 de setembre – 712 batlles encausats. 

Dijous, 14 de setembre – Cop a la Sindicatura Electoral. La fiscalia espanyola va presentar querelles contra els membres de la Sindicatura Electoral de Catalunya.

Divendres 15 de setembre. Flagrant vulneració de l’Estatut de Catalunya, quan Montoro intervé els comptes de la Generalitat, abans de que el 27/10 es decreti l’aplicació del 155.

Divendres, 15 de setembre – Cartells requisats i identificacions.

Divendres, 15 de setembre – Acte prohibit de la CUP. Anna Gabriel havia de fer un acte sobre el referèndum a la localitat basca d’Aldabe, però la policia espanyola, a petició de la fiscalia, va prohibir-lo perquè anava en contra de la resolució del TC contra la convocatòria del referèndum. 

Divendres, 15 de setembre – Garanties.cat, tancada. 

Divendres, 15 de setembre – Requeriment a alguns mitjans de comunicació. 

Dissabte, 16 de setembre – Detingut un militant de la CUP. 

Dimarts, 19 de setembre – Catorze hores de registres a Unipost.

Dimecres, 20 de setembre – El cop d’estat contra el govern català. A primera hora del matí, la Guàrdia Civil espanyola va assaltar els departaments d’Economia, Afers Socials, Governació i Exteriors de la Generalitat, tot fent un cop d’estat contra les institucions catalanes per evitar el referèndum del primer d’octubre. Els agents van detenir tretze alts càrrecs de la Generalitat i es van ordenar quaranta-un escorcolls, vuits dels quals van ser dependències de la Generalitat. 

Hi va haver dos detinguts més, Pau Furriol Fornells i Mercedes Martínez Martos, a qui van vincular amb la nau de Bigues i Riells en que es van localitzar milers de butlletes.  Sis dels detinguts van passar dues nits en dependències policíaques. Per una altra banda, van ser investigades set persones més, encara que no van arribar a ser detingudes.

Aquell 20 de setembre, fora de la seu d’Economia, es van concentrar milers de persones, que van convertir el dia en una jornada de resistència històrica que la justícia espanyola no va deixar passar per alt.

Divendres, 22 de setembre – Sànchez i Cuixart, acusats de sedició.

Dilluns, 25 de setembre – Primers registres en ajuntaments.

Dilluns, 25 de setembre – Assemblea.cat i cridadedemocracia.cat, tancades.

Dilluns, 25 de setembre – Investigats per clonar webs del referèndum. Dues persones van ser citades a declarar a la comissaria de la policia espanyola a Girona per haver clonat webs com ara ‘referèndum.cat’ o ‘garanties.cat’. La citació es va fer per ordre del jutjat d’instrucció número 4 de Paterna (València), que els investiga pels delictes de prevaricació, desobediència i malversació de fons públics.

Dijous, 28 de setembre – Detingut per penjar cartells. La policia espanyola va identificar uns ciutadans que penjaven cartells a favor del referèndum a Reus.

Dijous, 28 de setembre – Butlletes requisades. La Guàrdia Civil va requisar 2,5 milions de paperetes i 4 milions de sobres en un magatzem d’Igualada. 

Diumenge, 1 d’octubre – L’1 d’octubre: el dia de la gran repressió. 1.066 ferits i 52 càrregues policíaques arreu del Principat. Aquestes xifres són la millor manera de resumir una jornada històrica i dramàtica. La majoria dels qui van ser ferits el dia del referèndum, el 82,5%, van tenir contusions o policontusions. Un 83% dels casos van rebre una diagnosi lleu. Durant els dies següents, un 93,3% dels pacients van ser atesos per contusions o policontusions.

Dilluns, 16 d’octubre – Cuixart i Sànchez, presos polítics a l’Europa del 2017.

Dijous, 19 d’octubre – El batlle de Dosrius citat a declarar. 

Dijous, 19 d’octubre – Registres en comissaries dels Mossos d’Esquadra.

Dimecres, 25 d’octubre – Sis detinguts arran de l’1-O.

Divendres, 27 d’octubre – El 155 i la intervenció definitiva: govern destituït, parlament dissolt i eleccions.

Dijous, 2 de novembre – L’estat espanyol envia a la presó Junqueras i la meitat dels membres del govern de Catalunya.

Divendres, 3 de novembre – La revista ‘El Jueves’ també rep i és investigada per un delicte d’injúries.

Diumenge, 5 de novembre – Vuit professors investigats per debatre sobre el primer d’octubre. després de prendre’ls declaració, el jutjat d’instrucció número 1 de la Seu d’Urgell va decidir de mantenir com a encausats per un suposat delicte d’incitació a l’odi els vuit mestres de tres escoles de la Seu d’Urgell pel tractament que havien fet a classe dels fets de l’1-O.

Dijous, 9 de novembre – Forcadell esquiva la presó amb una fiança de 150.000 euros. 

Dijous, 9 de novembre – José Téllez, investigat per desobediència i obstrucció a la justícia. 

Divendres, 10 de novembre – Causa general contra polítics i veïns de Reus.

Dijous, 16 de novembre – El senyor Bohigues, un encausat més. L’actor i radiofonista Eduard Biosca va rebre una citació judicial per un gag del seu personatge al programa ‘Versió RAC-1’, el senyor Bohigues.

Divendres, 17 de novembre – Sis detinguts més acusats d’incitació a l’odi.

Dimarts, 21 de novembre – Primeres sancions per les protestes durant la vaga del 3-O.

Divendres, 24 de novembre – Un home detingut per haver celebrat la mort de Maza.

El ministeri d’Interior espanyol ha obert una pestanya nova a la seva pàgina web dins l’apartat destinat als delictes d’odi. L’ha titulada ‘Situació a Catalunya: protecció de víctimes‘, i anima a denunciar els catalans sospitosos de ‘delictes d’odi’. En realitat el que fa és precisament fomentar l’odi contra els que denuncien, en lloc d’evitar-lo. Exactament igual que després de la Guerra Civil espanyola. Els vencedors es van dedicar a fomentar la denúncia contra aquells ciutadans que, en realitat, havien restat fidels a les institucions legals en contra dels qui s’havien rebel·lat amb violència amb les armes. Son les pràctiques emprades per la Inquisició però al segle XXI.

Dimecres, 29 de novembre.- El batlle d’Argentona, Eudald Calvo (CUP), ha estat encausat per no haver impedit el referèndum del primer d’octubre ni la seva campanya. Ha estat acusat de desobediència, prevaricació i obstrucció a la justícia, tres delictes que podrien comportar-li la inhabilitació, multes i, fins i tot, una pena de presó.

Dimecres, 29 de novembre.- Prohibició del color groc a les fonts i façanes públiques.

Dimecres 29 de novembre.- La Junta Electoral de Lleida obliga a treure els llaços grocs de tots els espaís públics.

Dimecres 29 de novembre.- La JE de T prohibeix un grup d’avis, a Reus, manifestar-se pels presos polítics.

Dimecres 29 de novembre.- Denunciat l’actor Toni Albà per unes piulades contra la jutge Lamela.

Dimecres 29 de novembre.- El poble de Medinyà es veu obligat a desaparèixer com a municipi independent per una sentència del TC i l’aplicació del 155

Decisió del ministre de cultura espanyol, amparant-se en el 155, perquè es retornin urgentment les obres del monestir de Sixena a l’Aragó.

A hores d’ara hi ha 92 contractes paralitzats, centenars d’associacions pendents de rebre les subvencions que ja estan aprovades i més de setanta iniciatives legislatives parlamentaries que han quedat paralitzades.

En sanitat, paralització de la Llei d’accés universal a la salut, absurds tràmits burocràtics, com haver de fer declaracions responsables per la compra de qualsevol aparell mèdic necessari, i tot això controlat directament per Madrid. O la representació política de Catalunya al Consell Interterritorial de Sanitat on es discuteixen les desavinences per mirar d’arribar a consensos. Doncs en aquest moment la Generalitat Catalana està representada per l’Estat Espanyol que , per tant, és art i part en el Consell, etc.

Violació del secret de correu en la carta enviada per funcionaris del Departament de Presidència al Conseller Turull i trobada oberta, rebregada i tirada al carrer davant de l’Oficina de Correus de Sant Cugat.

O les dues denúncies del PP, per manca de pluralisme polític i neutralitat i violació del llibre d’estil, contra Mònic Terribas per algunes opinions dites a Catalunya Ràdio.

O la pressió política i econòmica sobre periodistes i el propi mitjà de TV3, demanant l’IVA de les subvencions rebudes per la CCMA que puja 167,4 milions d’€, o a la manera de treballar quan, al parlar de política no poden parlar de President Puigdemont, o de govern a l’exili, o de consellers empresonats...

O les afirmacions de Garcia Albiol dient que cal tancar TV3 i i tornar-la a obrir amb gent “normal”

O les crítiques, del PP, d’adoctrinament infantil contra Espanya, al programa infantil “InfoK”.

O l’acomiadament de tot el personal de les delegacions de Catalunya a l’Exterior.

Etc, etc, etc...Aquesta caça de bruixes envairà la vida quotidiana del país en els propers mesos si no recuperem el control de les institucions i exercim nosaltres les decisions sobre com hem de governar-nos, quines lleis legislem i apliquem i com volem exercir la convivència al carrer sense veure’ns denunciats, acusats i, en definitiva represaliats per les més clàssiques formes inquisitorials emprades pel feixisme.

I, amb aquesta perspectiva, Algú vol romandre dins les estructures d’un estat feixista, corrupte, retrògrad i inquisitorial com aquest?

La resposta és clara, NOSALTRES NO

Per això creiem que, com a país, cal que sortim de l’Estat Espanyol

Catalunya Proposa

3/12/17