Creiem que l’enfocament del conflicte Catalunya Espanya fet des de la teoria política de la lluita de classes, no explica avui en dia la realitat del que passa. Ni a Catalunya ni a molts dels conflictes plantejats arreu del món. I persistir en l’anàlisi del nostre enfrontament des d’aquest punt de vista és seguir un camí equivocat.

Les lluites arreu son sempre per tenir el poder, i les de més volada son per tenir el poder de dirigir una societat, un país. En els països democràtics aquest poder s’aconsegueix a través de la victòria, a les urnes, en unes eleccions. En els països pseudo democràtics i dictatorials, reprimeixen els adversaris, empresonen els seus líders, convoquen les eleccions quan volen i creuen que les podran guanyar, saltant-se les normes establertes per convocar-les, deixen presentar qui volen i si no aconsegueixen la victòria a les urnes, destitueixen els polítics elegits pel poble si no son de la seva corda i del seu grat. A Espanya la confrontació amb Catalunya n’és un exemple clar. Aquesta és la tradició espanyola.

A Espanya les monarquies absolutistes, colonialistes i espoliadores, i per definició, dictatorials, van evolucionar i per una part van anar generant tota una cohort, una capa de servidors de la corona, de la que se’n beneficiaven mútuament, la corona i els cortesans i quan aquest binomi perdia força i no sabia afrontar els nous temps en que es trobava, (triennis liberals, etapes de democràcia, instauracions de la república, etc) sortia una de les seves potes més fidels i fortes, per apuntalar la unió, l’exèrcit al servei de la corona. I tornava a instaurar un període dictatorial per controlar la situació que se’ls havia marxat de les mans. I això ha passat a Espanya en els darrers temps amb dictadures com les de Primo de Rivera i Franco. 

Des de finals del segle XVIII irromp amb molta força un nou sector social, el de la burgesia que competeix amb les monarquies absolutes i els disputa el poder. Aquests nous sectors socials necessiten adoptar un nou sistema de relacions polítiques per a la nova societat emergent i es van desenvolupant les societats democràtiques. Aquestes evolucionen per l’empenta dels defensors de les innovacions, dels avenços i llibertats socials i individuals, i de les noves relacions basades amb un sistema democràtic. Les dues guerres mundials son l’intent de la casta que es beneficiava de les dictadures monàrquiques d’ostentar el poder que ha anat perdent. La victòria és pels països avançats defensors de la democràcia en front dels països on les castes feixistes volien reinstaurar una societat dictatorial. Però la societat i l’entramat de les societats democràtiques després de 76 anys, impulsen nous estrats funcionarials i burocratitzats que empatitzen amb els seus antecessors cortesans i estan sorgint nous sectors dictatorials arreu del món.

A Espanya aquest procés és més fàcil d’explicar perquè el feixisme de Franco no va ser derrotat a les guerres mundials i ha perdurat fins avui. Durant la transició a la democràcia, el feixisme espanyol, la casta cortesana, va seguir la consigna de Franco, “preserven la unidad de la patria”, és a dir, el pastís que es van repartint, espoliant les colònies que els queden, que ara son les de l’interior de la península.

I el feixisme, la casta cortesana, va copar totes les estructures de l’estat per així, controlar el poder i tenir-lo amarrat en la transició (polítics, policies, jutges, militars, funcionariat burocràtic, etc, etc). Es va tenir que netejar la cara per aparentar ser una societat basada en les normes de la democràcia, especialment per poder gaudir , com estat paràsit, de la UE i totes les seves subvencions (fixem-nos en que Espanya és el país amb més funcionaris dins la UE que qualsevol altre intentant tenir poder en els entramats funcionarials i burocràtics que son la seva especialitat).

I aquesta cohort cortesana bé de lluny, tal com apunta Suso de Toro en una entrevista a El Nacional del dia 28/2/21:

“Des del moment en què el Regne de Galícia és escapçat al segle XV i la noblesa és obligada a traslladar-se a la Cort castellana, la classe dirigent gallega té un peu a Galícia i un peu a Madrid i la seva funció és servir l'Estat. Avui dia, encara bona part dels militars, jutges, funcionaris, etc. tenen cognoms gallecs. Famílies que podien haver complert el seu destí social a Galícia i que, com que no el van trobar, es van posar al servei de l'Estat.”

Però dins d’Espanya, la societat catalana és una nació amb unes altres tradicions, i no combrega amb aquestes castes immobilistes i espoliadores i quan se la vol sotmetre un altre cop, es revela. I aquí és on som ara mateix. L’EE ha entès que la lluita és d’una nació Espanya, contra una altra nació, Catalunya i ha plantejat la lluita on realment és, la lluita per qui té el poder de manar, “decidir” a Catalunya. I l’EE no vol deixar-se’l prendre.

A Catalunya hi ha un ampli ventall de forces que son, en general, defensores de la innovació, de l’avenç social, del benestar col·lectiu, de la col·laboració i la cooperació, interessades en l’armonia amb el planeta i amb la sostenibilitat mediambiental i en definitiva defensores del bé comú de la ciutadania i alhora organitzades amb els principis de la democràcia, de la defensa dels drets civils bàsics i de la solidaritat i cooperació ciutadanes.

Per contra a Espanya l’adversari és el règim espanyol del 78 i el seu immobilisme, la seva falsedat (mai compleixen el que diuen), la seva espoliació del territori i la seva actitud dictatorial per continuar espoliant.

Per tant hem de passar a parlar de castes parasites, immobilistes i dictatorials enfrontades a ciutadans demòcrates, innovadors i lliures.

L’enfrontament amb Catalunya, el propi EE entén que no va de dretes o esquerres, sinó de lluita, tots a una, per la defensa del poder. Ja s’ha vist com tots (Podem, PSOE, C’s, PP i Vox) reaccionen de la mateix manera per defensar les seves prebendes, per continuar vivint a costa dels demés.

Sols si acceptem aquest nova visió de l’enfrontament, sols si partim sempre, en cada actuació que fa l’EE, des d’aquest punt de vista ho encertarem i sols així podem tots units traçar una Estratègia Compartida enfront del poderós EE.

La diferència entre el plantejament de confrontació i el d’Eixamplar la base, és que, com hem dit, l’estat espanyol actua com un estat colonial, autoritari, i tots ells actuen units perquè els hi va la pèrdua de la seva darrera colònia i utilitzaran totes les armes que disposin, siguin democràtiques o no democràtiques, com estat autoritari que és. És l’estat espanyol que ha situat la lluita en una confrontació pel poder per tal de defensar la seva filosofia colonial. I, per aquesta defensa, el que faci falta i “a por ellos”.

La confrontació a aquest nivell, una part de l’independentisme, no l’entén. No es pot ser “independentista bo” perquè aquesta figura no existeix en l’imaginari espanyol, no es pot plantejar que una part important de la lluita sigui voler el diàleg, perquè simplement, per ells, això demostra una debilitat nostra. És l’estat espanyol el qui ha situat la lluita en la confrontació i no ens queda, als independentistes, que acceptar el repte. Cal, per tant, preparar-se, entendre on som i anar plegats per poder guanyar.

Només si acceptem, tots, aquest anàlisi, serem capaços d’unir forces i fer una estratègia compartida, altrament continuarem desunits, dèbils enfront de l’EE. I fàcilment reprimits i possiblement vençuts.

O creieu que no respon a una clara intenció d’aniquilament, les darreres mesures preses pel “gobierno mas progresista de la història”? Querella contra els membres de la mesa del Parlament, actuació del Tribunal de Comptes contra els líders independentistes com van fer abans contra el govern de Mas, el Suprem anul·lant el tercer grau dels presos per segon cop consecutiu, Judici als síndics de l’1-O, etc, etc.

Davant d’aquesta realitat i d’aquest tipus d’actuació no hi valen ni diàlegs ni negociacions, perquè només ho retornaran amb confrontació i repressió. I així ho hem d’entomar, o ens aniquilaran.

Per això la confrontació amb l’EE només es resoldrà, en el moment que siguem forts, amb un acte de ruptura clara i unilateral, reivindicant l’esperit de l’1-O i el 27-O.

Catalunya Proposa