Els sentiments més personals sobre el català (1) 

D’adolescent el que sempre ens han dit, els de pensament espanyolista, que el castellà (sempre n’han volgut dir, l’espanyol) era una llengua de molts més parlants i que saber-la i utilitzar-la (en el nostre país) millorava la nostra cultura i no parlar-la ens feia inferiors culturalment.

Per altra banda, els immigrants de més edat de les” castelles” arribats a Catalunya els anys 40 i 50, fugint de la pobresa en els seus territoris i perquè aquí podien tenir més oportunitats de guanyar-se la vida, van tenir dificultats per parlar el català però, per respecte a la gent de la terra que els acollia, tots l’entenien i els seus fills i nets van aprendre a parlar i comunicar-se en català, en definitiva van passar a ser catalans i estar plenament integrats a Catalunya.

I molts com jo vàrem aprendre a valorar i respectar el castellà per l’esforç dels nouvinguts i com a senyal de bona convivència amb els nous veïns i amics.

Però, després, han vingut noves immigracions espanyoles i molts d’aquests no han sigut tan respectuosos amb el català, com jo mateix ho vaig ser amb el castellà. En V.Partal, al Vilaweb, ha fet una seqüència de tres editorials seguides parlant del català i al seu editorial del 28/2/23 diu que els catalans ens passem fàcilment al castellà en la interrelació amb les darreres tongades d’immigració, fet que ell anomena, “dissimulació”. Ell parla de la immigració dels sudamericans i diu que en els darrers 10 anys, a Barcelona, no hi ha hagut un augment significat de hispano parlants i les altres majories, a part dels espanyols,  son italians, pakistanesos i xinesos i son poca gent, i ja en seu primer article conclou que el problema, en definitiva, som nosaltres mateixos. Però no considera altres col·lectius com àrabs, subsaharians o centreeuropeus, entre altres. Tampoc considera les noves immigracions, des dels anys 70-90, de la pròpia península, especialment andalusos i extremenys, i tampoc considera el més important,  que aquí ja hi viuen els immigrants dels anys 40 i 50 i els seus fills i nets si que parlen català, però son de famílies castellanoparlants i son els que aquí tenen la major facilitat en passar al castellà perquè és la seva llengua materna i estem parlant d’aquests catalans que son molt nombrosos.

La majoria dels nous immigrants, especialment espanyols i sudamericans, no han aprés, per a res, el català. A pesar de que ens trobem, respecte a l’idioma, coses curioses, com la que he viscut personalment de dos famílies de Ghana, que parlen idiomes diferents al seu país i que no s’entenen entre ells i aquí es comuniquen a través dels seus fills o nets parlant en català. O com les immigracions més recents, de fora de l’estat espanyol, àrabs, subsaharians, centreeuropeus, dels que parlava abans, que han aprés més ràpidament el català que molts d’aquests immigrants espanyols i sudamericans que no l’han volgut aprendre.

I això no és ja una qüestió de bona convivència, sinó que és un menyspreu total als que hem nascut i viscut aquí, i hem mamat el català des de sempre i estem al nostre país d’orígen. Com a mínim els demanem que l’entenguin i si l’han d’anar a aprendre’l, que ho facin.

Però el que ha fet vessar la meva tolerància i respecte pels que no em parlen en català ha sigut una experiència recent, quan he tingut una greu malaltia que m’ha obligat a restar ingressat en hospitals molt de temps i a relacionar-me amb sanitaris (metges, infermeres, personal auxiliar, ets). M’he sentit molt mal tractat per alguns (no pas la majoria) quan al preguntar-me, “Què li passa?” I explicar-me en català, amb dificultats per transmetre les sensacions i fets, del què em passava, i ansiós per saber el seu diagnòstic i com m’havien de tractar, em contestaven “No lo entiendo, hableme en castellano”. Això em feria a l’ànima, íntimament, i he tingut una sensació d’impotència, i conseqüentment de ràbia, en no ser entès per persones que m’havien de curar i, en obligar-me a expressar en un altre idioma, amb el que jo tenia encara força més dificultats per explicar-me i ser comprés i podia posar en perill la meva pròpia vida. I això m’ha passat tot i que estava al meu país, en els meus hospitals i amb el meu servei de salut. Això és molt fàcil d’escriure i sobretot de llegir, però és molt difícil de viure.

I he dit que ja n’hi ha prou de tantes consideracions perquè aquesta actitud és una humiliació i un  absolut menyspreu pels qui som d’aquí, vivim aquí i parlem la nostra llengua oficial, el català.

I com que si que estic d’acord amb en Partal de que el problema som nosaltres he decidit, a partir d’ara, no canviar de llengua en qualsevol interrelació amb altres aquí a Catalunya. I així forçar, als que no l’entenguin, a que l’aprenguin i ajudar-los, encara que no ho sembli, a integrar-se millor a la nostra societat i país.

Joan Guarch



28/2/23

PS: Abans de publicar aquest article ha circulat un vídeo per les xarxes on una infermera del Vall Hebrón de Barcelona diu que ha de fer la merda d’oposicions per tenir la plaça d’infermera i a les putes oposicions li exigeixen passar la prova de C1 del “puto” català i ella diu que no ho vol fer i que la C1 del puto català la farà sa mare. Aquesta noia insulta els que parlem català i tal com li ha contestat la Marta Sibina, que també és infermera, li diu que ha d’entendre els que parlen en català i si no és capaç de fer-ho que marxi on l’entenguin. És molt greu l’insult que diu i les altres normes de l’hospital que s’ha saltat, i espero que el Vall d’Hebrón li obri un expedient i finalment l’expulsi de la feina doncs és un perill pel bon tracte amb els pacients als que es deu i amb la seva actitud xulesca no és de fiar que torni a fer-ho a la feina. Potser serà la manera de que hi reflexioni, a la vegada que ja és hora que les autoritats del país no ens deixin a l’estacada i defensin els nostres drets de parlants de català.

(continua)