Els sentiments més personals sobre el català (i 2)
Perquè passa tot això sobre el català? Algunes reflexions des d’un ciutadà de carrer.
Aquí tots els que han vingut en les noves immigracions i els seus fills que han anat a l’escola aquí han estudiat el català a l’escola, l’entenen, el parlen i quasi bé tots l’escriuen, però es comuniquen en castellà, per què?
Els demanem que ens entenguin perfectament en català, i tolerem que no ens parlin en català (encara que ho agrairem encara molt més),
però, ja no tolerem més que vulguin obligar-nos a que nosaltres els parlem en una llengua que no és la nostra i a Catalunya on saben perfectament que el català és oficial i, conseqüentment no estem obligats a parlar en castellà. Ja n’hi ha prou d’aquestes actituds prepotents que denoten que no son gens considerats amb nosaltres i volen imposar les seves condicions. Aquesta gent que actua així no és amiga a diferència de molts d’altres, com l’entrenador del club de futbol Girona, que en el poc temps que porta aquí s’esforça, voluntàriament, en parlar en català, i fa les rodes de premsa en català i contesta en català a totes les preguntes que se li fan en la nostra llengua. Aquesta actitud és respectuosa, demostra ganes d’integrar-se i manifesta un comportament honorable i amistat amb la gent d’aquí.
Ha passat molt que la pròpia gent d’aquí és la que fins ara, per molt del que hem explicat, hem facilitat aquest cert domini del castellà en la comunicació oral al carrer, però darrerament estem observant, cada cop més, com gent que ens creuem pel carrer o en una botiga o en un bar o en un centre sanitari o fins a la feina, sentim que parlen en castellà i es dirigeixen a nosaltres en castellà, si en lloc de contestar-los en castellà els parlem en català , molts ens contesten en català. De fet que nosaltres canviem al castellà tampoc els ajuda a integrar-se més. El problema és nostre.
Perquè els que diuen que el català és una llengua inútil, i parlar en català ens fa inferiors no saben que els alumnes que estudien a Catalunya, quan acaben el batxillerat, normalment treuen més bona nota de castellà que de català i molts estudiants catalans saben entendre i parlar en anglès, i uns quants saben francès o italià, per contra de molts dels que ens acusen de inferiors (un pensament racista i xenòfob) que precisament no saben parlar només que castellà o això li hauríem de preguntar al Sr M. Rajoy que fins i tot va ser President del Govern espanyol que tampoc parlava català i fins i tot no sabia ni parlava l’anglès.
I a tots aquests intransigents, ara els han plantat una plantofada a la cara quant el Baròmetre de les llengües del Món, presentat pel Ministeri de Cultura francès diu, en un estudi molt minuciós, que el català és la dotzena llengua amb més influència al món on es parlen més de sis mil llengües i en l’estudi se’n han considerat tres mil.
Sàpiguen que el català és tan antic com totes les llengües derivades del llatí i, per tant, com a mínim tan antic com el castellà si no més. Ara s’ha documentat que el text més antic escrit totalment en català és una còpia del Llibre del Jutge datat entre 1060 i 1080 i que es conserva a l’arxiu de la Diòcesi de la Seu d’Urgell. I també es diu que els primers mots protocatalans escrits son del segle IV (un dels que en va escriure fou Sant Pacià bisbe de Barcelona des de aproximadament el 370 fins el 386) i que, com totes les altres llengües derivades del llatí ha sofert una llarga evolució fins que la parla habitual es va fer ja escrita i normalitzada tal com se’n deixa constància al llibre del Jutge de La Seu d’Urgell.
Però el primer problema del català és que és una llengua perseguida per la dominació castellana des del segle XVI i especialment després de la conquesta per les armes de Catalunya pel rei Borbó Felip V. La dominació castellana ha tingut sempre la voluntat d’eliminar la llengua, el català, i la cultura catalana perquè ens fan realment diferents a ells i és la darrera baula que ens aferma en la nostra identitat, si ho aconsegueixen ens podrien eliminar com a poble.
I el segon problema son els polítics d’aquí que no son capaços de plantar-se i defensar la sobirania de la llengua catalana al país i accepten tranquil·lament, per exemple, que una sola família tingui la força (perquè ningú els hi ha parat els peus) de fer que tota una escola tingui que incorporar el castellà en un 25% de les classes impartides (podeu trobar un article que vàrem publicar el 26/12/21 sobre aquest tema a l’enllaç https://www.catproposa.cat/cc-211226-1 ). I tantes altres baixades de pantalons que ja s’han explicat abastament, en públic, i no és el moment de recordar. Però si que en volem recordar una que, no se’n hi ha donat massa importància però que en va tenir i molta. Va ser la claudicació d’una classe política catalana en el judici a Madrid dels polítics catalans acusats de sedició i , i, ...que van acceptar parlar en castellà en lloc de defensar el seu dret a parlar en català. Això va donar una imatge de menysteniment de la nostra pròpia llengua. Ho van fer per por a més represàlies? O perquè es pensaven que acceptant parlar en castellà serien millor vistos o considerats pel tribunal en la seva sentència. Doncs ja hem vist com els van tractar.
Respecte a les accions dels polítics en la defensa del català se’n ha de parlar molt més extensament i no és el meu objectiu aquí. Simplement dir que tenen un baix nivell polític i una nefasta defensa del país davant les agressions que patim.
Joan Guarch
28/2/23
