cc 230219

Feia temps que es veia venir. Les notícies que ens arribaven sobre les relacions en el sí de l’Assemblea eren força preocupants. Tot va arrencar del mateix dia de les eleccions dels càrrecs del Secretariat Nacional. El pacte a què s’havia arribat el dia abans en una reunió entre els candidats Dolors Feliu i Jordi Pesarrodona el va trencar de manera unilateral la que acabaria sent la presidenta de l’entitat. Després d’aquest actitud, si més no deslleial amb el que s’havia acordat, fins i tot es va intentar que en Pesarrodona retirés la seva candidatura a la vicepresidència, cosa que no es va aconseguir i que va acabar amb aquella mena de “solució” salomònica de repartir-se la vicepresidència, ’un any en Jordi Pesarrodona i un any l’Uriel Bertran. Una “solució”, per cert ,que no està prevista de cap manera ni en els estatuts ni en el reglament de règim intern.


No vull opinar sobre la trencadissa final que es va produir ahir. No ho he viscut en primera persona i les meves opinions es basarien en informació de tercers. Només dir que no és cert que aquestes situacions s’han viscut sempre a l’ANC. Una trencadissa d’aquesta magnitud no s’havia produït mai. En tot cas, podeu trobar la versió dels dimissionaris aquí. També podeu llegir la que per a mi és la versió periodística més ajustada al que jo conec en l'article "Tretze dimissions i Pesarrodona plega de vicepresident: es consuma la trencadissa a l'ANC" d’en Xavier Tedó al diari ARA.


Molts mitjans i opinadors estan entestats a dir que els problemes es troben en la llista cívica i això no és cert. Crec que la gran majoria de l’independentisme està a favor d’una llista cívica (el que en els anys anteriors de l’ANC en dèiem “candidatura de país”). Crec que els dimissionaris també estan a favor d’una llista cívica. El problema rau en com arriba ser realitat aquesta llista que no hauria de ser l’objectiu principal de l’ANC, sinó el final d’una estratègia ben elaborada.

L’estratègia actual de l’Assemblea passa per “independència o eleccions” (uuna proclamació que tampoc es va debatre a nivell del SN, segons afirmen els dimissionaris).


La creació, però, d’una llista cívica cal que es faci sense presses, amb el màxim consens i amb el suport majoritari del moviment independentista. Si la llista cívica acaba sent la “quarta llista independentista” el resultat pot acabar sent decebedor. No en trauríem res si la llista cívica acabés sent un “Solidaritat 2”  (una llista amb força suports que va obtenir 4 escons) o, pitjor encara, un “Primàries 2”.

Si arriba el cas, la llista cívica només es pot presentar a unes eleccions quan s’hagin creat les condicions necessàries per convertir-les en plebiscitàries i que es produeixi una victòria d’aquesta llista que ens pugui conduir a fer efectiva la independència.

L’Assemblea hauria de treballar, una vegada més, perquè aquesta llista cívica esdevingui una autèntica candidatura única de país. Molt complicat, és cert, però l’única possibilitat d’obtenir majories incontestables al Parlament.


La llista cívica (candidatura de país) ha estat sempre, des dels primers anys, un objectiu en els diferents fulls de ruta de l’Assemblea. De fet, és tornar a la Declaració d’Arenys de Munt de l’ANC del 13 de setembre de 2014: “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”


Llavors no va ser possible. No em dedicaré a enumerar els errors que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, va ser des de l’Assemblea que vam cometre l’error més greu, el de fer un pas al costat i deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits polítics.


Jaume Marfany

Share by: