“Es pot veure en el paràgraf 100 de la sentència: “No es pot considerar un tribunal establert per la llei, en el sentit de l’article 6, apartat 1 (del Conveni Europeu dels Drets Humans, sobre el dret del jutge imparcial), un tribunal suprem nacional que resolgui en primera instància i en darrera instància sobre un afer penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per a enjudiciar la totalitat dels encausats” I, a propòsit d’això, cita dues sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, del 2000 i del 2005, que així ho estableixen”

i la sentència diu textualment:

“debe interpretarse en el sentido de que,

en un supuesto en que una persona contra la que se ha dictado una orden de detención europea alegue que, una vez entregada al Estado miembro emisor, corre el riesgo de ser enjuiciada por un órgano jurisdiccional carente de competencia a tal efecto, la existencia de un informe del Grupo de Trabajo sobre la Detención Arbitraria que no se refiera directamente a la situación de esa persona no puede justificar, por sí sola, que la autoridad judicial de ejecución deniegue la ejecución de esa orden de detención europea, pero tal informe puede, en cambio, ser tenido en cuenta por dicha autoridad judicial, entre otros elementos, a efectos de apreciar la existencia de deficiencias sistémicas o generalizadas en el funcionamiento del sistema judicial de dicho Estado miembro o de deficiencias que afecten a la tutela judicial de un grupo objetivamente identificable de personas al que pertenezca la referida persona.”

El fet de parlar d’un grup de persones objectivament identificables és una gran victòria, perquè per primera vegada es parla d’un grup de persones que pot ser identificat com una minoria nacional, és a dir pertanyents a una nació i es pot justificar que és un grup políticament perseguit per un estat.

Aquesta victòria és reconeguda per l’advocat Benet Salellas tal com remarca en declaracions que es recullen en l’article de Josep Rexach al Vilaweb del 3/1/23 “Satisfacció dels juristes catalans perquè el TJUE fixa criteris més clars per a denegar les euroordres”, on es diu:

“L’advocat Benet Salellas també ha remarcat que caldrà conèixer tota l’argumentació del tribunal, però remarca que és “un pas de gegant” que s’accepti la possibilitat de denegar una euroordre quan aquesta afecti “Un Grup de persones Obectivament Identificable.” “És el que vam proposar alguns advocats a la vista pensant en el cas català, en què el sistema judicial actua de manera diferent quan ha de jutjar un grup de persones vinculades amb un moviment polític, en aquest cas l’independentisme català”, ha dit en un fil de piulets.”

Un altre article molt interesant de Josep Casulleras al Vilaweb del 7/2/23 amb el títol de “Com Espanya i la Comissió no van poder impedir que es gestés el GOI”i que podeu llegir e l’enllaç: https://www.vilaweb.cat/noticies/goi-tjue-exiliats-espanya-comissio/ ens explica les intervencions dels advocats dels independentistes catalans i com varen arribar a aconseguir el 5/4/22 que el Tribunal de Luxemburg fes seva la identificació del que ells després van denominar Grup Objectivament Identificable GOI.

Però aquest nou enfocament ha estat ja recollit per altes instàncies de la UE com les declaracions que ha fet la Secretària General del Consell d’Europa Marija Pejcinovic que en un informe del CE que es recullen en aquest article de la Redacció de Vilaweb del dia 9/2/23

https://www.vilaweb.cat/noticies/consell-europa-emplaca-torra-costa-anar-tedh-denunciar-catalangate/ que diu:

 “En la resposta, a la qual ha tingut accés Vilaweb, Pejcinovic recorda que l’estat espanyol ha de respectar els drets que es recullen en el Conveni Europeu de Drets Humans en concret, l’article 8, que fa referència al respecte a la vida privada i familiar. Pejčinović els ha respost personalment, i els diu: “Si considereu que els tribunals espanyols no ho han fet, podeu presentar una sol·licitud al Tribunal Europeu de Drets Humans d’acord amb les corresponents normes i procediments”.

Marija Pejcinovic és l’autora d’un informe del CE en què conclou que defensar pacíficament la independència d’un territori és emparat per la llibertat d’expressió i, per tant, no és cap delicte. L’informe no tracta en concret el cas català, però n’esmenta alguns altres, com ara l’informe Cilevics, que sí que parlen de Catalunya. L’informe subratlla la importància que els estats protegeixin la llibertat d’expressió i insisteix a dir que la defensa de canvis en l’estructura del territori no es pot perseguir.”

 2.- La Causa Justa

I això ens porta al que explica en Josep Costa en el seu article. “Som una nació” publicat a elmon.cat el 4/2/23 en que diu:

“Cal recordar que som una nació perquè si no tinguéssim una identitat nacional pròpia que ens fa OBJECTIVAMENT IDENTIFICABLES com a diferents dels espanyols...

...I cal recordar que som una nació perquè la popularització de conceptes jurídics com el de “minoria nacional” o “grups objectivament identificables” no son ni han de ser part de la nostra identitat com a poble. Son només eines legals que ens poden ser molt útils en la legitimació de la nostra lluita per la independència. Però ho seran en la mesura que ens permeten construir la causa justa per a culminar l’exercici de l’autodeterminació separant-nos d’Espanya.

La invocació d’una causa justa,... és la millor via per a legitimar davant el món l’exercici de l’autodeterminació externa (és a dir la secessió) i aquesta causa justa serà més potent en la mesura que s’hagin acreditat vulneracions col·lectives dels nostres drets fonamentals i dels nostres drets com a minoria dins l’estat espanyol o francès.

... ningú no reconeixerà la nació catalana com a estat independent fins que no ho haguem fet nosaltres i siguem capaços d’exercir com a tal.”

I en aquest plantejament també hi coincideix en V. Partal en la seva editorial “La decisió de Marchena faria possible de reconduir els errors de fa cinc anys”, publicada al Vilaweb del dia 14/2/23 i que trobareu en aquest enllaç: https://www.vilaweb.cat/noticies/la-decisio-de-marchena-faria-possible-reconduir-els-errors-de-fa-cinc-anys/  de la que en traiem un parell de paràgrafs:

“Es tractaria d’accelerar el punt a què ja hem arribat de reconeixement que els catalans som una minoria per a la qual la democràcia no s’aplica, per fer avançar el concepte de causa justa i la pressió sobre les autoritats espanyoles. I, sobretot, també significaria reivindicar sense fissures que els fets de l’octubre del 2017 no van ser cap delicte, sinó l’exercici d’un dret d’autodeterminació que les institucions europees han de protegir, en la línia que es desprèn de les seues recents decisions.

En això, si més no en això, estic segur que podria haver-hi un acord clar capaç de reconduir l’estúpida situació en què som avui. De manera que, tan sols que hi hagués voluntat política –cosa que podria canviar en qualsevol moment, però que ara no es veu–, el procés podria fer un altre tomb important.”

I abans diu què s’hauria de fer “documentar i reconèixer detalladament la causa general, incidint més encara en les proves necessàries davant els organismes internacionals i en les reclamacions” i tenint una actitud ferma en qualsevol tipus de judici sobre la causa catalana.

I en això Catalunya Proposa hi estem plenament d’acord. Quan expliquem les funcions que ha de fer la Generalitat, en el punt 6. Una certa confrontació institucional, que trobareu en aquest enllaç: https://www.catproposa.cat/doc-compendi-articles , al final del 1r paràgraf, diem:

“El Parlament a l’hora de legislar no ha de limitar-se a fer-ho des de les competències pròpies de l’autonomia, sinó que ho ha de fer des de les necessitats pròpies d’una nació lliure, independentment de si té aquestes competències, o no les té. S’han d’aprovar lleis socials encara que traspassin les competències de la Generalitat. Això ens obliga a mantenir una certa “confrontació institucional”. Aquesta confrontació amb l’Estat, s’ha de fer, a través de l’acció jurisdiccional ordinària, com recursos contenciosos administratius o al Tribunal Constitucional en definitiva portant a l’extrem la defensa de les lleis aprovades pel parlament, amb l’objectiu d’anar exercint la sobirania i obligant a que aquesta sigui, o bé acceptada o també reprimida, deixant en evidència l’EE front a la ciutadania d’aquí, de l’Estat espanyol i de la unió europea i sumant punts cap a la nostra causa justa perquè, en un moment determinat, una gota faci vessar el got al nostre favor.

(continua)