La segona condició del President es concretava en:

“L’abandonament complet i efectiu de la via judicial contra l’independentisme i els independentistes..... Això és a l’abast del parlament espanyol, a través d’una llei d’amnistia que inclogui l’ampli espectre de la repressió iniciada des d’abans de la consulta del 9 de novembre de 2014.”...

Pel que fa al tracte de terroristes, el PSOE ja ha tret aquest qualificatiu de la Directriu d’Intel·ligència i ho ha comunicat a la Policia europea, malgrat que, de moment, no n’ha tret el qualificatiu de violència. També la posició de la fiscalia, amb el qualificatiu de terroristes del President Puigdemont i Marta Rovira, pel jutge del cas Tsunami, ha estat clara en defensar que no hi ha cap indici per qualificar-los així. En fi veurem.

Per complimentar aquesta condició presentada pel president , el pacte textualment diu:

“La Llei d'Amnistia, per procurar la plena normalitat política, institucional i social com a requisit imprescindible per abordar els reptes del futur immediat... En aquest sentit, les conclusions de les comissions d'investigació d'aquesta legislatura es tindran en compte en l'aplicació de la llei d'amnistia en la mesura que es puguin derivar situacions compreses en el concepte lawfare o judicialització de la política, amb les conseqüències que, si escau, puguin donar lloc a accions de responsabilitat o modificacions legislatives”.

Que com es veu, té en compte els conceptes de lawfare i judicialització de la política que significa un avenç importantíssim amb l’acceptació per part del PSOE.

Això ha aixecat molta polseguera en les files unionistes amb manifestacions contra l’Amnistia i el PSOE, però especialment està fent molta por a la judicatura la referència que es fa a la lawfare i la judicialització de la política i la repressió de l’independentisme. Segons veiem en aquests article de Josep Casulleras publicat al Vilaweb d’avui 11/11/23 amb el títol de Per què s’escampa la por entre els jutges espanyols?

 i en el que diu coses com:

“L’alta judicatura espanyola està esverada amb l’acord signat entre Junts i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez, que implica, entre més coses una llei d’amnistia, i que afirma que es tindran en compte els casos de lawfare, de “judicialització de la política”, en les comissions d’investigació ja pactades per a aquesta legislatura. Seran sobretot dues comissions: la de l’Operació Catalunya i la del Catalangate, dos grans casos de guerra bruta de l’estat contra l’independentisme. Els jutges i fiscals espanyols han sortit en tromba a criticar un acord polític entre dos partits polítics.... Però sobretot aquestes expressions irades amaguen un temor no explicitat, que s’ha fet córrer entre la premsa, i que la majoria de mitjans de Madrid ha anat reproduint: la por que se’ls pugui acabar empaitant judicialment per la guerra judicial.”

“La interpretació estesa entre la premsa espanyola és que la informació que emergeixi en les comissions d’investigació que s’haurien de posar en marxa al congrés espanyol sobre l’Operació Catalunya i l’espionatge amb Pegasus (i sobre altres casos que els autors d’aquesta interpretació sospiten que hi haurà) i les conclusions que se’n derivin podrien fonamentar tot un reguitzell de querelles per prevaricació contra els jutges responsables d’haver investigat independentistes.” 

L’article continua citant molts escrits de la premsa espanyola contra aquesta possibilitat i finalment acaba dient:

“Però també és revelador que tinguin aquesta por. Perquè si tinguessin la tranquil·litat i l’absoluta certesa de saber que han actuat sempre d’acord amb la llei, sense tergiversar-la, sense recargolar-la ni aplicar-la de manera esbiaixada, i sempre amb un respecte escrupolós al principi de legalitat i als drets fonamentals de les persones investigades, no haurien de patir pas. Per més que l’argument que han anat escampant a tort i a dret aquestes darreres hores per a contribuir a encendre el relat contrari al pacte i a la idea mateixa d’una amnistia sigui fal·laç. Perquè un poder judicial seriós i convençut de l’aplicació correcta de la llei en tot moment no se sentiria pas al·ludit per la inclusió de la lawfare en un pacte polític entre dos partits.”

I aquesta conclusió deixa entendre que efectivament hi ha hagut lawfare i judicialització de la política per part del sistema judicial espanyol.

En fi ja veurem com continua tot i el paper que juga cada actor inclosa la pròpia ciutadania.

Si aquest pacte està redactat com un Acord de Pau dona peu, encara molt més clarament a les dues condicions finals que requeria el President, la primera:

“La creació d’un mecanisme de mediació i de verificació que aporti les garanties del compliment i seguiment dels acords que els dos grans partits polítics espanyols no estan en condicions de donar-nos. La total falta de confiança entre les parts fa que aquest mecanisme sigui imprescindible, i que hagi d’operar des de l’inici de les negociacions.”

No se’n han donat detalls, malgrat que el propi Partal diu que en una situació de mediació no es dona publicitat ni a les gestions ni als mediadors.

Però ahir mateix la diputada Miriam Nogueras ja ha reconegut que el/els mediadors internacionals ja han esta presents en una reunió de les dues parts.

I la segona: Fixar com a únics límits els definits pels acords i tractats internacionals que fan referència a drets humans (individuals i col·lectius) i a llibertats fonamentals.

Si es pot tractar com un Acord de Pau (encara que no es digui) un mediador internacionsl només es pot basar en els tractats internacionals i a més en el Pacte ja se’n fa referència (indirecta) quan en els Antecedents es parla de resolucions fetes per alguns d’aquests organismes internacionals:

“Aquestes causes judicials han tingut una incidència política rellevant, igual que diverses resolucions d'organismes internacionals, com el Grup de Treball de Detencions Arbitràries, el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el Tribunal Europeu de Drets humans o l'Assemblea de Parlamentaris del Consell d'Europa”

Que aquest Pacte és un bon pacte es demostra quan el PSOE ha acceptat les 4 condicions que va fer el President i JUNTS no ha cedit, hàbilment, en res. La gran incògnita és el possible incompliment d’aquest Acord per part del PSOE, però ara hi ha la diferència que és un pacte per escrit, amb un mecanisme de mediació que dona fe dels acords i en totes les reunions posteriors, i que Junts ja ha dit que no dona un bitllet en blanc i que pactaran cada acord i si no hi ha la posició de resoldre el conflicte no hi continuarà donant suport en qualsevol moment de la legislatura, o sigui que la seva força és important i com ha dit “els acord a canvi de res, han passat a la paperera de la història.”

Aquest acord és molt bo, perquè les posicions extremistes de cadascuna de les parts, no hi estan d’acord, i això possiblement vol dir que anem bé i especialment per l’enfrontament que ha provocat entre les forces unionistes, havent-se tret la careta tota la caverna retrògrada (fins i tot un col·lectiu de la Guardia Civil ha dit que estan disposats a vessar la seva sang per revertir aquest acord i l’amnistia) i tot això els pot provocar obrir una esquerda dins el seu sistema.

Particularment creiem que amb tot lo signat i especialment l’amnistia, que allibera de presó i càrregues econòmiques a molts independentistes repressaliats, hem aconseguit una victòria importantíssima.

Aquest pacte s’ha presentat per part de JUNTS com l’inici d’un camí cap a la independència no com el final de res, per tant, preparem-nos i continuem fent camí.

Joan Guarch i Calvet

Catalunya Proposa

11/11/23