Si es fa una critica, s’ha d’aportar una alternativa de com es faria millor.

Entre les crítiques al pacte de Junts i el PSOE n’hi ha una que l’ha fet la nostra estimada Clara Ponsatí, que com dèiem el l’article anterior és una persona clarament reconeguda com a republicana i independentista. Però el seu article, publicat el dia 10/11/23 al Vilaweb amb el títol de “Final de trajecte” té moltes crítiques al pacte i, especialment al President Puigdemont amb el que continua lluitant des de les institucions europees, ell encara a l’exili i ella, afortunadament, ja no. I creiem que molt injustes. Passem a exposar-ne algunes.

Ja en l’entrada diu:

“Que el primer president de Catalunya que ens havia dit que no volia saber res d’Espanya pacti per fer president d’Espanya el líder d’aquest PSOE és un menyspreu a la gent que hi ha confiat i l’ha protegit”

Si Ponsatí creu que el pacte és, només, per fer president d’Espanya a P.Sanchez, desgraciadament és fer una anàlisi absolutament pobra i a més esbiaixada del pacte i del perquè es produeix aquest pacte. Ja hem dit en l’article anterior que: “Aquest pacte ha sortit per la oportunitat que ha representat els resultats de les eleccions espanyoles, que com sabem han donat als grups nacionalistes de la perifèria espanyola la oportunitat de condicionar, clarament, la política espanyola.”, i també diem: “O sigui que per això es parla d’oportunitat única, que no es garantia de cap manera si es feia una repetició d’eleccions, per tant era agafar-la o deixar-la passar, perquè la força que té ara mateix l’independentisme és brutal i pot durar tota la legislatura, perquè el PSOE no podrà aprovar qualsevol proposta que no respongui als interessos dels independentistes, en particular de Catalunya que és del que estem parlant.”

Si la nostra estimada Clara no sap veure i aprofitar una oportunitat com aquesta potser no interpreta adequadament la realitat.

Més endavant la Clara diu el següent: “El preu ha estat renunciar alhora a l’autodeterminació i a les polítiques que el país necessita”. Puigdemont i Junts no han dit mai, ans al contrari, que renuncien a l’autodeterminació i tal com dèiem en l’anterior article: “Si Junts no s’abaixa els pantalons continuarà exercint la seva força rupturista, que també es denomina unilateral, en el moment que vulgui, per tant no ha canviat el que ha defensat fins ara sinó que està aprofitant una oportunitat històrica que potser no es tornarà a donar mai més”.

A més aquesta afirmació és un Judici de Valor i no sabem d’on la treu. Si passa el que diu no es podrà confirmar fins el moment que Junts i el President cedeixen a exigències que pugui plantejar P. Sanchez i, de moment, això no s’ha produït. Perquè aquesta desconfiança i negativitat en el que fem els catalans i molt menys d’un company de viatge d’ella , durant molt de temps, com el President?

Continua aportant opinions en molts casos sense demostrar, però és important desvetllar diverses afirmacions seves en les que diu que el pacte comporta determinades conseqüències:

 És una situació penosa que costa molt d’explicar a l’electorat, perquè, tot i que la gent que s’estima el país ho pot intuir, tampoc no té cap alternativa, fora d’abstenir-se i esperar que del caos en surti alguna cosa de profit, o almenys una bona neteja.”

El més penós del que diu és que la gent no té cap alternativa, però ella no en proposa cap altra i ha d’esperar que del caos en surti alguna cosa de profit. De quin caos parla? Que l’independentisme, fins ara, ha estat desconcertat, ja ho admetem però que està en un caos, no sé d’on ho treu, a no ser que es refereixi al caos que el pacte ha provocat a l’unionisme espanyol, que això si és una victòria independentista, però desgraciadament no creiem que es refereixi a aquest caos.

“Els últims sis anys han estat especialment lacerants.... No hi havia res a negociar perquè no hi havia forces ni per a liderar una onada cap a la independència sense por de tots els riscos que són naturals, ni cap idea del país que permetés aspirar a una plenitud nacional futura.”

Torna a parlar que els signants del pacte no tenen cap idea per la plenitud nacional futura, que torna a ser un altre judici de valor i tornem a trobar-nos que no presenta cap alternativa.

“L’acord de Junts amb el PSOE per a investir Sánchez a canvi d’una promesa d’amnistia és el final d’aquest trajecte.”

Hem de tornar a recordar que el President i Junts s’han atipat de dir que l’amnistia no és el final de cap trajecte sinó l’inici d’una nova etapa. I aquesta frase és significativa perquè és el títol que ha posat al seu article i es basa en una falsedat, o com a mínim en un altre judici de valor que, en tot cas, s’hauria de demostrar, perquè dir que estem en un final de trajecte deixa molt mal sabor de boca sobretot venint d’una persona com ella.

“Fins i tot allò que es presenta com una victòria, que al preàmbul de l’acord el PSOE subscrigui part de la narrativa nacional que els partits han construït aquests darrers anys, és en realitat una derrota d’alta toxicitat.”

Per l’amor de deu d’on treu aquesta afirmació en la que diu que el preàmbul és una derrota d’alta toxicitat? Perquè no explica què vol dir, només llança una afirmació profundament negativa.

I per acabar diu: “Però una política que miri de resoldre les necessitats urgents del país tard a d’hora portarà necessàriament al conflicte nacional. Res que enforteixi Catalunya no passarà desapercebut. Qualsevol política que respongui a la realitat plantarà cara a l’ocupació. El país està disposat a aquesta mena de política, però aquest pacte el deixa orfe de representació, perquè estendre la retòrica independentista per acabar fent el passadís al PSOE és la pitjor opció. Potser els seus protagonistes seran prou valents per a dir en veu alta que no hi veuen cap alternativa i podrem posar-nos a treballar, ara sí, amb les coses més clares. L’única virtut d’aquest pacte és que, amb sort, no caldrà ni que ho admetin. Ja ho han signat.”

Però en tots aquestes afirmacions hi trobem a faltar la demostració del que diu però sobretot la proposta alternativa al pacte per resoldre el camí en el que estem o el que ella creu en que estem. Sembla que al dir que el país està orfe de representació estigui afirmant que potser ella presentarà aquesta proposta de representació, però si presenta un nou partit, compartit amb l’ANC i la seva llista Civica o la proposta de Graupera pensem com diu Colomines en el seu article Una oportunitat històrica o no: “La desarticulació de l’independentisme no cal atribuir-la tan sols a la repressió. Hi ha contribuït tothom, començant per l’ANC, que si encara tingués la voluntat de cohesionar, abans que de cap altra cosa, la base àmplia de la societat catalana amb la seva provada capacitat de mobilització, almenys en el passat, estaria fent crides a la ciutadania perquè es manifestés a favor de l’acord com fan en contra els espanyolistes. Però no, la senyora Dolors Feliu i les restes del que abans era Solidaritat Catalana es dediquen, amb els diners dels afiliats, a organitzar un nou partit polític, que no sé si competirà amb el de Graupera. Aquest partidisme destrossarà l’ANC i debilitarà una mica més l’independentisme. Així doncs, si la unitat no és possible, crec que el president Puigdemont ha de tirar pel dret i explicar millor a tothom en què consistirà aquesta negociació”

I ho dic amb coneixement de causa perquè conec perfectament totes les pugnes dins l’ANC i no m’estranya aquest allunyament de la idea original de fer de gresol de tot l’independentisme i no, com ara, de presentar una alternativa extrema que ningú assegura que tingui resultats positius, però que s’allunya de la idea original de l’ANC.

En definitiva aquestes crítiques de sectors independentistes crec que s’haurien de fer presentant propostes alternatives i si son per col·laborar conjuntament, molt millor perquè tal com els pagesos que citàvem en l’anterior article deien: “sols no podem”

Perquè Aquesta, col·laborant, és l’única manera d’avançar.

(continuarà)

Joan Guarch i Calvet.   

Catalunya Proposa

 21/11/2023