Aquests darrers dies s’ha posat de moda l’expressió, “Fer un Collboni” que va fer el President Puigdemont.

Efectivament “fer un Collboni” es referia al fet que per fer-lo Alcalde de Barcelona, ell, teòricament d’esquerres, va acceptar els vots de la dreta del PP, es a dir el partit amb el que teòricament hi té moltes més diferències que cap altra i n’és l’enemic acèrrim, per tal d’impedir que fos Alcalde un independentista en Xavier Trias. I aquest és la mateixa expressió que té sentit en l’anterior elecció de l’Alcaldessa de Barcelona, Anna Colau, que com tota anti-independentista, va acceptar la investidura amb els vots del dretà Manuel Valls de Ciutadans impedint que ho fos l’independentista Ernest Maragall.

Però aquesta expressió del President Puigdemont té molta més importància que una simple ocurrència i/o anècdota.

Explica meridianament com de clara tenen la situació els unionistes espanyolistes. Davant el perill que tenen de la possible independència de Catalunya tenen molt clar que han d’anar units encara que sigui amb els seus enemics declarats. Tenen molt clar que aquestes eleccions van de partits de la nació espanyola enfront de partits de la nació catalana i ells ho tenen molt clar.

Fa uns dies vaig fer un altre article en el que denunciàvem exactament aquest tema. I deixava clar que aquestes eleccions van d’això, de la unitat dels partits espanyolistes enfront dels partits catalans i, precisament per això, sembla mentida que l’únic partit català que defensa la unitat de l’independentisme sigui el del President Puidemont x Catalunya, Junts +, en el que el nom ja dona a veure aquesta intenció PxC i l’afegitó de Junts + i aquí tindríem que posar punts suspensius... per fer veure clar que s’hi poden afegir tos els partits i els ciutadans independents, que vulguin aconseguir aquesta unitat, que per cert ja es va fer evident amb l’Acord del Vernet, fet el 26/3 passat, a Perpinyà amb 7 partits independentistes.

Aquesta desUnitat catalana ja ve de lluny, tal com diu en Vicenç Partal en el seu editorial d’avui 22/4/24:

“La veritat és que les relacions entre Esquerra i Junts és difícil que puguen empitjorar, i també és cert que la trencadissa ja comença a venir de lluny, deu anys per a ser concrets. El gener del 2014, una coalició per a les europees que ja era pràcticament feta entre CDC i ERC es va trencar de manera sobtada. Va ser la primera volta que Junqueras, en un acte a Torrelles del Llobregat, va pronunciar aquella frase famosa: “Separats sumem més.””

O sigui que ja podem veure qui és el primer que va dir anem separats, tot el contrari d’anar Units, que és el que propugna el President Puigdemont.

A més ERC, encara té la barra de dir per boca del President Aragonés, referint-se a Junts i al President, que “la unitat no es proclama sinó que es practica”. Mare meva! El President Aragonès no té gaire memòria quan no recorda les paraules de Junqueres de fa 10 anys i tampoc recorda que en ser elegit President van fer una coalició amb Junts per governar el país i al poc temps, ERC ja estava incomplint acords del pacte fet i, en ser criticat, va expulsar, ni més ni menys, que al Vicepresident del Govern Sr Puigneró. D’això en diu practicar la unitat?. Això és la definició del què és la desunió.

El fet que en Junqueras proclamés la separació fa que, automàticament, en unes eleccions els partits, es presentin partits i separats, no units i junts, en campanya es critiquin els uns als altres a matadegolla i només fan que crear-se enemistat entre ells i els seus militants, en lloc de voler COL·LABORAR TOTS JUNTS, per fer-ho el millor possible.

I mentrestant TOTS els altres partits independentistes comencen a barallar-se els uns contra els altres com ja fa, penosament el Sr Graupera del nou partit Alhora, que solament per presentar-se per separat, ja possibilita precisament aquesta desunió que, només per això, afavoreix els partits espanyolistes, doncs atomitza el vot independentista, perquè no és veritat l’afirmació de Junqueras que separats sumem més.

Perquè aquesta desunió ja ha passat altres vegades la més recent en les darreres eleccions a la Generalitat en que es va presentar el PDCat que va treure 77.000 vots i no va treure cap diputat, o sigui que van ser vots llençats a la paperera i ara passarà igual amb altres candidatures com les que ja he citat del Sr Graupera, però sembla que no aprenem les lliçons.

En aquests moments el que cal és que, al davant del país hi hagi les millors ments en cada àmbit d’actuació, vinguin d’on vinguin, perquè tot el que es planteja és prou complicat per resoldre i el govern fins ara han donat proves de mediocritat i incompetència en dirigir-lo.

Per possibilitar aquesta unió, que es pot fer i és el que intentarà el President Puigdemont, estem d’acord amb l’afirmació del Partal en l’editorial que citàvem que diu: “Poden repetir aquest acord els presidents Puigdemont i Aragonès? Doncs aquesta és, segurament, la pregunta més difícil de respondre. La meua opinió és que serà més fàcil que s’entenguen ells dos que no pas que s’entenguen els dos partits. Les maquinàries dels dos partits, vull dir. De diferències insalvables en termes tàctics no n’hi ha tantes, ara mateix. I de fórmules per a refer ponts sí que n’hi ha, i variades –per exemple, el model neerlandès del “govern extraparlamentari”, en què els consellers són majoritàriament independents i triats per consens de tots els partits, per evitar que hi haja dos governs paral·lels dins el govern, proposta que seria com un Junts pel Sí a posteriori…”

Efectivament la ciutadania de carrer estem fins al “monyo” dels partits empresa que només miren a curt termini pel seu interès i per col·locar el màxim nombre de militants i xupar el màxim de diners públics pel partit, fent veure que els interessa el país.

I, recordo als Srs d’ERC que, fins i tot en aquest tema, el President Puigdemont i Junts ja els passen clarament la ma per la cara, doncs Puigdemont ha proclamat a tort i dret que el partit pel que es presenta a les eleccions, Junts, només és un instrument per dirigir el país i, ja en dona proves fent entrar independents de molta volada en les seves llistes electorals tant a la Generalitat com en les properes europees, i Junts ha acceptat aquest paper d’eina no pas de jugar el paper de partit empresa.

Res d’anar separats i aprenguin de l’unionisme que té molt clar que en els moments més complicats fins i tot els pitjors enemics s’ajunten per un bé superior, en el seu cas, poder continuar colonitzant i escanyant Catalunya a la que consideren la seva colònia.

Senyors, vagin tots Junts, perquè serà la única manera d’aconseguir adoptar les millors solucions en tots el àmbits i només així, COL·LABORANT, tot el país ens en beneficiarem.

Joan Guarch 

Catalunya Proposa 

22/4/24