Amb l’arribada de Trump a la Presidència dels EUA s’ha disparat l’alarma social, tot i que alguns ho veiem, no ens ho podem arribar a creure, però és una realitat que ens porta a tenir que adoptar determinades posicions i prendre clares decisions.

La nostra societat democràtica, avui en dia, ha de fer front a molts problemes socials concrets que son molt complexos de resoldre.

Per aquesta raó hi ha la política i els partits polítics que, en teoria, son els responsables d’abordar-los i ajudar a resoldre’ls, però no ho fan perquè els partits, en general,  s’han convertit en administracions burocratitzades que no miren pel bé comú sinó per satisfer els seus anhels de poder i viure d’aquesta situació, i això és així a tot arreu del món. I aquesta és la gran decepció i un gran problema.

La democràcia va néixer i la sustenta, principalment, la classe mitjana de les societats. Per una banda tenim els grans poders econòmics que amb el diner ho compren tot o aniquilen allò que no els és favorable. Per altra banda hi ha, i sobretot hi havia, la classe proletaria, els grans desvalguts que han estat sempre els oprimits de tots els temps i a tot arreu. Però les societats evolucionen i van sorgir les classes mitjanes i aquestes van arribar a tenir la força per implementar unes normes que afavorien  a tothom.

I en aquests moments el món torna a estar en una cruïlla per mantenir aquest equilibri. A tot arreu surt el que avui en dia anomenem l’extrema dreta, que no és res més que una altre volta la lluita de les classes més poderoses del món per aniquilar a tot el que s’oposi als seus desitjos i, per això, fan tot el que calgui per imposar les seves normes. El seu objectiu primer és aniquilar les classes mitjanes i proletaritzar-les, empobrir-les tot els possible perquè no tinguin cap més objectiu que simplement sobreviure en aquest tipus de món en el que va prevalent la plutocràcia. La definició que podem trobar de Plutocràcia ens diu: “La plutocràcia és el sistema de govern en què el poder l'exerceixen els que acumulen més riquesa. Sol ser un tipus d'oligarquia, ja que el capital s'acumula en poques mans influents.”

Una explicació del què és ens la dona la Viquipèdia: “Hi ha diversos mecanismes per assegurar que només els més rics puguin accedir al govern: un és determinar un capital mínim per entrar als càrrecs, com passava a la República Romana; un altre és restringir el dret a vot (sufragi censatari) i l'altre és que de facto, per la corrupció del sistema (caciquisme, suborns, lobbies de pressió), només els més rics puguin optar a càrrecs (1). El finançament de partits polítics ha estat vist com una forma de plutocràcia, en la qual les grans companyies formen grups de pressió pagant les campanyes dels candidats afins.”

Fins el 1714 els càrrecs a Catalunya es nomenaven per meritocràcia i entre els més idonis, s’elegien per insaculació, havent de donar compte de les seves actuacions periòdicament. Amb la victòria de regne de Castella el 1714, els càrrecs públics es compraven i es nomenaven pel rei amb la necessitat del comprador de rescabalar, amb el càrrec, la inversió feta i per tant obtenint-la per qualsevol mitjà. S’implantava la corrupció legalitzada. Doncs ja fa 300 anys

I la Plutocràcia aprofitant, precisament el sistema democràtic, llença tot de consignes simplistes, apuntant a problemes socials evidents, posant-los sobre la taula, perquè tothom pugui veure que saben de què parlen i fent promeses de solució, però amb aportacions molt dubtoses de poder-se aplicar, per enlluernar a ments més senzilles que no abasten els problemes complexos actuals o simplement a ments més confiades de que aquests sabran resoldre els problemes de ineficàcia dels partits i ens solucionaran els nostres problemes quotidians i amb això es presenten a les eleccions, amb tot el poder del diners darrera seu que condiciona les campanyes electorals, la gent confiada, els vota i aconsegueixen arribar al poder, però de manera fraudulenta, encara que sembli plenament legal.

Ja veiem com actuen aquestes elits, com Trump apujant aranzels als països no amics, bombardejant llances a les costes de Venezuela, sense cap autoritat per fer-ho ni cap comprovació de qui anava a bord, com Netanyahu massacrant civils i hospitals a Gaza amb l’excusa d’anar contra els militants de Hamas, o com Putin envaint Ucraïna sense cap raó i destruint, fins ara, mig país, etc, etc,

Davant d’aquesta situació, les classes desafavorides hem de prendre, conscientment, posicions molt decidides.

La més important és que totes aquestes classes, o decideixen agafar a les seves mans la resolució dels problemes socials existents o acabarem anorreats pel poder de l’extrema dreta.

I això comença per tractar els problemes socials concrets des de la base, des del territori on ens trobem, abordar-los, estudiar-los, aportant la nostra experiència en cada problema social, aportant solucions, debatent-les entre tots els interessats, negociar-ho, tirant endavant i sempre amb un objectiu comú, nosaltres, la gent del territori on estem, la gent de la nació on vivim, som els que decidim sobre aquell tema i només nosaltres.

Si en aquest país no anem amb esperit de col·laboració no anirem enlloc. Exposant els problemes sobre un mateix tema, hem de trobar les millors solucions. I es pot fer.

I així amb la gent de la nació tractant els problemes socials plantejats anirem trobant-nos, i anirem edificant un territori lliure en el que ningú més decideixi per nosaltres i, amb aquest treball, anar construint grups de pressió sobre cada tema amb tota la gent que ho vulgui recolzar. I ja sorgirà la manera de com ens organitzem. La nostra força és la nostra gent i la seva veu pública, quants més siguem més aconseguirem. Confiem amb els que tenim a prop, als que coneixem, amb la seva rectitud demostrada al llarg dels anys. Els missatges es passen boca orella. No ens podem refiar de segons per on ens arriben les coses, tinguem criteri propi.

Reflexionem-hi i en continuem parlant.

14-12-2025

Joan Guarch